diumenge, 28 de maig de 2017

¿Quién puñetas soy?

He escrito un relato filosófico que aborda el tema del autoconocimiento y de la identidad, a través del caso de una joven de 15 años, que sufre bullying en el instituto. Se titula ¿Quién puñetas soy? Hago referencia a Sócrates, Platón y Descartes desde el enfoque de la filosofía sapiencial
/https://clubdeescritura.com/convocatoria/i-concurso-relato-filosofico/leer/421535/quien-punetas-soy/

Agradecería que me escribierais algún comentario.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Todorov i el populisme



La por ens transforma en èssers que restem immòbils davant de les injustícies. La por  ens condueix a un desterrament del pensament crític i de l’acció responsable. La por ens paralitza i ens cosifica, ens trasforma en objectes fàcils de manipular. En els temps que corren la por resulta ser un mal company de viatge però, malauradament, constitueix un dels ingredients bàsics del populisme, el qual ens allunya cada vegada més dels valors democràtics. Ho havia anticipat Hannah Arendt en els seus estudis sobre els totalitarismes de la primera meitat del segle XX. El gran problema, afirmava, és que quan la por ho domina tot estem adobant el terreny per, en primer lloc, propiciar l'aparició de lideratges populistes i, més tard, obrir la porta a la intolerància i al totalitarisme. La por ho impregna tot, permetent allò que en altres circumstàncies seria inadmissible i justificant allò que és injustificable.
L’assagista Tzvetan Todorov (Sofia, 1939) en el seu nou llibre, Los enemigos de la democracia ens explica que existeixen tres formes de desmesura, en oposició a la moderació, virtut per excel.lència democrática. Una virtut que resulta necessària per limitar la desmesura o els excessos que afecten la democràcia.  Els seus enemics o vicis, en termes aristotèlics, són el messianisme polític, l’ultraliberalisme i el populisme. El messianisme polític representa una desmesura perquè esdevé populisme. La promesa del paradís perdut per part d’un representant del poder, el poble es converteix en massa acrítica i passiva. Per exemple, quan tenim por de perdre la feina, la casa i ser incapaços de proporcionar sustent a la família. El gobernador té pràcticament “carta blanca” per prendre les mesures oportunes, el poble resignat no es subleva i espera que el salvin de la situació nefasta on es troba.  Estratègies  que van ser emprades per tots els liders totalitaris en un passat no gaire llunyà. L’ultraliberalisme com altre enemic interior de la democràcia és també una desmesura, de forma òbvia per molts de nosaltres. La dictadura dels mercats que subestimen i controlen les accions i lliures pensaments de les persones. . La ideologia ultraliberal ha associat la idea de prosperitat a la de la llibertat d’aquests mercats. Els estats democràtics estan al seu servei. Per Todorov el fonamentalisme neoliberal liquida la societat.
El tercer enemic de la democràcia és el populisme. Segons Todorov, els presumptes demòcrates que ens governen el fan servir cada vegada més. El populisme de dretes s'obsessiona amb l'amenaça dels estrangers i els veuen com un greu perill que atempta contra la societat i l’estabilitat social i econòmica del país. La xenofòbia es una xacra social que es troba en expansió, que s'utilitza de forma demagògica per uns representants que no pensen en el futur, sinó en seguir el corrent de la multitud per a justificar la seva autoritat inapel·lable amb reiterades invocacions als perills que ens amenacen si no els seguim.
 Todorov defensa la virtut, la mesura, la moderació i la lluita contra els vicis, els excesos i els enemics de la democràcia. Per aconseguir-ho proposa mirar-nos a nosaltres mateixos, ser crítics, indignar-nos davant de la injustícia i que aquesta indignació esdevingui acció política. Només dins de la col.lectivitat trobem la solució. La solitud i l'aïllament –com afirmava Thomas Hobbes– alimenten les pors que justifiquen el Leviatan, aquell monstre totalitari que ens salva dels perills d'una mort imminent. 

dimecres, 25 de gener de 2017

Entrevista Àgora Can Alcover

En el següent enllaç podeu escoltar l'entrevista a l'Àgora de Can Alcover d'Ona Mediterrània ràdio que em va fer en Miquel Àngel Ballester sobre Filosofia Pràctica i assessoria filosòfica.

Entrevista

Si us quedeu amb ganes de saber-ne més: aslowthinking.blogspot.com.

diumenge, 22 de gener de 2017

El concepte de veritat en Descartes i Heidegger



Descartes es considera el pare de la filosofia moderna, a l’introduir el concepte de  subjectivitat que esdevé un element fonamental i central del procés del coneixement: el subjecte que  pensa i representa el món  a través de les idees. Aquest descobriment, la res cogitans, ve donat per la creença de que la raó té un paper essencial en la teoria epistemològica cartesiana. La confiança absoluta en la raó, prové d’un dels principis del racionalisme que defensa la infal.libilitat d’aquesta. Descartes, afegeix que sempre que s’apliqui un bon mètode, que ens permeti evitar l’error, a l’utilitzar correctament les nostres capacitats naturals mentals, que són la intuïció i la deducció.  La veritat és entesa com a certesa i  és, de fet,  quan troba el primer principi indubtable –aplicant el dubte metòdic- el cogito ergo sum, que és una certesa evident, és a dir, una idea clara i distinta, i que constitueix, a més,  el criteri de certesa establert per Descartes. Es tracta d’un concepte de la veritat, que s’ajusta a la veritat com a correspondència de la realitat i l'enteniment (veritas est adaequatio rei et intellectus). D’aquesta forma perd, segons Heidegger l’Ésser el seu estatus ontològic i la qüestió sobre l’Ésser queda relegada, per tant, a una res cogitans que pensa el món, convertint-se aquest  en un objecte, una res extensa. Des de Descartes, la subjectivitat de l’home será la referència, mesura i fonament últim de l’ens, que és concebut com a substància.
Heidegger crítica la metafísica que s’oblida de l’Ésser.  Considera que a partir de Plató i Aristòtil, es produeix una situació en la qual l’ésser humà és considerat com un ens que tracta d’apoderar-se del coneixement de la realitat a través de l’enteniment. D'aquesta forma, es produeix la nivelació de l’ésser i l’ens, un ens que pensa l’ésser però que no deixa mostrar l’Ésser perquè esdevé un objecte que l’home ha de controlar, calcular i dominar. Heidegger proposa la decontrucció i retornar, d’una forma experiencial –no intel.lectual- als conceptes grecs originaris del període presocràtic. Alguns dels conceptes grecs que recupera són el de filosofía, pensar i veritat. El primer, correspon al vocable grec philo (amor) i sophia (coneixement). L’amor s’entén com a unió, reunió del pensar y el Lógos. És necessari comprende que el Lógos, s’entén com Légein i, per tant, la paraula ens posa en presència del que ella nombra i no davant de la significació de la paraula. Per a Heràclit, l’amor a la saviesa és ser Unitat amb el Lógos i pensar en ell i des d’ell. És deixar que el Lógos sigui, pensi i parli en nosaltres: No escoltant-me a mi, sinó al logos, és savi confessar que totes les coses són u (50) . Una teoria de la no dualitat, que mostra la identitat del pensar i el Lógos, i que fa patent la presència de l’Ésser i que trascendeix la dualitat. Més endavant, l’amor oblidarà l’Ésser i s’entendrà com un amor, que és aspiració, apoderament del coneixement, que passa a ser considerat objecte i perdent, per tant, la unitat que existía en Heràclit o Parmènides.
De forma similar, esdevé el mateix en el concepte de veritat que és concebut per Parmènides com alétheia, que  està formada per la privació (a) del verb lanthano, que significa estar o romandre ocult. L’Ésser s’amaga i oculta, es desvela o desoculta i mostra la veritat. Una concepció de la veritat no dualista i que contempla la veritat com una unitat entre l’ésser i el pensar. Aquest desocultament té el seu fonament en el Dasein. Dasein és una expressió que Heidegger compren des de l’existència humana en tant que àmbit de comprensió de l’Ésser: És un ésser (Sein) aquí (Da). L’Ésser és l’espai de l’home i aquest, alhora, és el aquí de l’Ésser, el lloc en el qual l’Ésser pot prendre consciència, mostrar-se i desvelar-se en l’ens. No es tracta, doncs, d’un ens que pensa l’Ésser sinó de comprendre –veure- l’ésser a través del ens. L’essència de la veritat entesa com el deixar ser a l’éns. L’essència de l’Ésser és, per tant, la llibertat i esdevé pura possibilitat de ser.