dimecres, 10 de desembre de 2014

La caverna de Matrix

Abans d'introduir-nos en la unitat 3: La filosofia com a racionalitat teòrica: veritat i realitat, hem vist la pel.lícula Matrix, que presenta semblances i que ens permet establir moltes relacions amb el mite de la caverna. Aquest mite és una explicació al.legòrica sobre el coneixement humà.

El mite és el següent:

Plató: el mite de la caverna
Ara, vaig continuar, imagina’t la nostra natura, pel que es refereix a la ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva infància, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni tornar el cap, i no veuen més que el que està davant ells. La llum els ve d’un foc encesa a una certa distància darrere ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d’imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis.
Ja ho veig, va dir.
Pensa ara que al llarg d’aquest mur uns homes porten objectes de totes classes, figures d’homes i d’animals de fusta o de pedra, i de mil formes diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen, uns parlen i altres no diuen res.
És aquesta una estranya escena i uns estranys presoners, va dir.
S’assemblen a nosaltres, vaig respondre. I primer que res, creus que en aquesta situació veuran una altra cosa de si mateixos i dels que estan al seu costat que unes ombres projectades per la llum del foc sobre el fons de la caverna que està enfront d’ells.
No, ja que es veuen forçats a mantenir tota la seva vida el cap immòbil.
-I no ocorre el mateix amb els objectes que passen per darrere ells?
Sens dubte.
I si aquests homes poguessin conversar entre si, no creus que creurien anomenar a les coses en si anomenant les ombres que veuen passar?
Necessàriament.
I si hi hagués un ressò que tornès els sons des del fons de la presó, cada cop que parlés un de què passen, no creurien que senten parlar a l’ombra mateixa que pansa davant els seus ulls?
Sí, per Zeus, va exclamar.
En resum, aquests presoners no atribuiran realitat més que a aquestes ombres?
És inevitable.
Suposem ara que se’ls alliberi de les seves cadenes i se’ls curi del seu error; mira el que resultaria naturalment de la nova situació en què anem a col·locar-los. Alliberem a un d’aquests presoners. L’obliguem a aixecar-se, a girar el cap, a caminar i a mirar cap al costat de la llum: no podrà fer res d’això sense patir, i l’enlluernament li impedirà distingir els objectes les ombres dels quals abans veia. Et pregunto què podrà respondre si algú li diu que fins llavors només havia contemplat ombres vanes, però que ara, més prop de la realitat i tornat cap a objectes més reals, veu amb més perfecció; i si a l’últim, mostrant-li cada objecte a mesura que pansa, se li obligués a força de preguntes a dir què és, no creus que es trobarà en un compromís, i que li semblarà més vertader el que veia abans que el que ara li mostren?
Sens dubte, va dir.
I si se li obliga a mirar la mateixa llum, no se li danyarien els ulls? No apartarà la seva mirada d’ella per dirigir-la a aquestes ombres que mira sense esforç? No creurà que aquestes ombres són realment més visibles que els objectes que li ensenyen?
Segurament.
I si ara l’arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol, aquesta violència no provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a ple sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels objectes que anomenem vertaders?
No podrà, almenys els primers instants.
Els seus ulls hauran d’acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior. El que més fàcilment veurà al principi seran les ombres, després les imatges dels homes i dels altres objectes reflectides en les aigües, i finalment els objectes mateixos. D’aquí dirigirà les seves mirades al cel, i suportarà més fàcilment la vista del cel durant la nit, quan contempli la lluna i les estrelles, que durant el dia el sol i la seva resplendor.
Així ho crec.
I crec que al fi podrà no sols veure el sol reflectit en les aigües o en qualsevol altra part, sinó contemplar-ho a ell mateix en el seu vertader seient.
Indubtablement.
Després d’això, posant-se a pensar, arribarà a la conclusió que el sol produeix les estacions i els anys, ho governa tot en el món visible i és d’alguna manera la causa del que ells veien a la caverna.
És evident que arribarà a aquesta conclusió seguint aquests passos.
I en recordar-se llavors de la seva primera habitació i dels seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç pel seu canvi i no compadirà als altres?
Certament.
I si en la seva vida anterior hi hagués hagut honors, alabances, recompenses públiques establertes entre ells per a aquell que observés millor les ombres al seu pas, que recordés millor en quina ordre acostumen a precedir-se, a seguir-se o a aparèixer juntes i que per això fos el més hàbil a pronosticar la seva aparició, creus que l’home de què parlem sentiria nostàlgia d’aquestes distincions, i envejaria als més assenyalats pels seus honors o autoritat entre els seus companys de captivitat?  No creus més aviat que serà com l’heroi d’Homer i preferirà mil vegades no ser més «que un mosso de cultiu al servei d’un pobre camperol» i patir tots els mals possibles abans que tornar a la seva primera il·lusió i viure com vivia?
No dubto que estaria disposat a patir-ho tot abans que viure com anteriorment.
Imagina ara que aquest home torni a la caverna i se sent en el seu antic lloc. No se li quedarien els ulls com cegats per aquest pas sobtat a la foscor?
Sí, no hi ha dubte.
I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls s’hagin instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No diran que per haver pujat a l’exterior ha perdut la vista, i no val la pena intentar l’ascensió? I si algú intentés deslligar-los i portar-los allí, no ho matarien, si poguessin agafar-ho i matar-ho?
És molt probable.
Aquesta és precisament, el meu volgut Glaucó, la imatge de la nostra condició. La caverna subterrània és el món visible. El foc que la il·lumina, és la llum del sol. Aquest presoner que puja a la regió superior i contempla les seves meravelles, és l’ànima que s’eleva al món intel·ligible. Això és el que jo penso, ja que vols conèixer-ho; només Déu sap si és veritat. En tot cas, jo crec que en els últims límits del món intel·ligible està la idea del bé, que percebem amb dificultat, però que no podem contemplar sense concloure que ella és la causa de tot allò bell i bo que existeix. Que en el món visible és ella la que produeix la llum i l’astre de què correspon. Que en el món intel·ligible és ella també la que produeix la veritat i la intel·ligència. I a l’últim que és necessari mantenir els ulls fixos en aquesta idea per conduir-se amb saviesa, tant en la vida privada com en la pública.—Jo també ho veig d’aquesta manera, va dir, fins al punt que puc seguir-te. [. . .]
Per tant, si tot això és vertader, vaig dir jo, hem d’arribar a la conclusió que la ciència no s’aprèn del mode que alguns pretenen. Afirmen que poden fer-la entrar en l’ànima gairebé el mateix que si donessin la vista a uns ulls cecs.
Així diuen, en efecte, va dir Glaucó.
Ara bé, el que hem dit suposa, al contrari, que tota ànima posseeix la facultat d’aprendre, un òrgan de la ciència; i que, com uns ulls que no poguessin tornar-se cap a la llum si no girés també el cos sencer, l’òrgan de la intel·ligència ha de tornar-se amb l’ànima sencera des de la visió del que neix fins a la contemplació del que és i el que hi ha més lluminós en l’ésser; i a això hem anomenat el bé, no és així?
Sí.
Tot l’art, vaig continuar, consisteix doncs en buscar la manera més fàcil i eficaç que l’ànima pugui realitzar la conversió que ha de fer. No es tracta de donar-li la facultat de veure, doncs ja la té. Però el seu òrgan no està dirigit en la bona direcció, no mira cap a on hauria s'adreçar-se: això és el que s’ha de corregir.
Així sembla, va dir Glaucó.
__________________________________________________
República Vll; 514a-517c i 518b-d. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs. Edat antiga, Herder, Barcelona 1982, p. 26-30)

Una bona introducció i el significat d'alguns dels seus símbols el podeu trobar al següent enllaç: http://www.alcoberro.info/planes/plato5.htm

La vostra feina és relacionar la pel.lícula Matrix amb el mite de la caverna. Podeu fer servir els següents punts:

-món autèntic i món irreal
-ignorància i saviesa
-veritat
-coneixement
-educació
-el escollit i la seva missió.
-llibertat
-felicitat implica coneixement?
-altres aspectes



dissabte, 12 de juliol de 2014

La relació de l'ètica i la física d'Epicur



La filosofía d’Epicur es situa dins d’una concepció pràctica de la filosofia. La tasca fonamental de la filosofía és terapèutica i pretén erradicar el patiment humà. "Vana és la paraula d'aquell filòsof que no posa remei a cap mal de l'home." L’obra d’Epicur es classifica en canònica (teoria del coneixement), en física i en ètica, però podem afirmar, sense cap dubte, que les dues primeres són la base per a poder construir l’ètica, que aspira a alliberar-nos de les pors produïdes per males creències i prejudicis. El coneixement del món i, per tant de la física, ens ajudarà a assolir aquesta fita.

Em centraré a exposar  de forma breu la concepció física d’Epicur, per continuar més endavant amb les relacions existents amb la seva teoria ètica i acabar fent una petita referència comparativa amb la Física contemporània. En primer lloc, Epicur prescindeix de  la metafísica per a poder conèixer i interpretar el món i es limita a l'àmbit cosmològic o físic. Ni tan sols la Providència divina ,ni el Nous d’Anaxàgores, ni les Idees subordinades a la del de Plató, ni l’últim motor immòbil d’Aristòtil, ni la Necessitat, ni la fatalitat són idees explicatives del món. Epicur, es basa en la teoria atomista de Demòcrit  que afirma que no existex cap més realitat que els àtoms o partícules indivisibles de matèria que, sotmeses a una causalitat cega i necessària, produeixen tot allò que existeix. La teoria física d’Epicur explica que Tot es redueix a àtoms i buit. Els àtoms són invisibles, eterns i immutables. Es mouen en el buit des de l’eternitat i s’uneixen per a formar compostos, que són els cossos que veiem i palpem.  Els àtoms no tenen les propietats que observem en els compostos; només tenen pes, forma i magnitud. Tota la resta de propietats que ens apareixen en el món són el resultat de la combinació i ordenació dels àtoms en els compostos. Llevat dels àtoms i el buit, res no és etern: l’ànima, els mons i els cossos es dissoldran un dia o altre i els llurs àtoms podran tornar a unir-se amb altres per a formar nous compostos.
 
El determinisme patent de la teoria atomista impedeix que es donin les condicions que fan possible l’existència d’una ètica. Epicur introduirà algunes variacions per a salvar la llibertat individual i el lliure albir i, per tant, fonamentar l’ètica. Doncs bé, per tal de conciliar la concepció determinista amb la possibilitat d'una ètica, Epicur defensa la teoria  del clinamen, o lleugera inclinació dels àtoms en la seva caiguda que dóna lloc a xocs a l’atzar que engendren els diferents cossos. L’aspecte d’indeterminació que introduïa el clinamen permetia, segons ell, explicar la llibertat de l’ànima humana. Epicur suposa que una cosa semblant pot esdevenir als àtoms materials que integren la nostra ànima, i en això pretén fundar la possibilitat d'una actuació moral i d'una ètica. 

Per últim, en certes ocasions s’han fet certes similituds de la teoria física d’Epicur amb teories físiques contemporànies con la quàntica, la teoria dels quarks o el principi d’indeterminació. Relacions que no puc avaluar perquè no som una experta. El que sí puc constatar com diferència principal entre la física actual i la d’Epicur és que la concepció d’aquest últim té com a finalitat a través de la comprensió del món poder dominar les nostres passions i eliminar les nostres pors. I, per tant arribar a un estat d’impertorbabilitat i de tranquil.litat de l’ànima (ataraxia) que és l’estat que ens proporciona la felicitat.

dissabte, 22 de febrer de 2014

Som realment lliures?

Fa uns dies vaig rebre una carta de un ex-alumne, Jeroni Mestre, que fa unes reflexions molt interessants sobre el tema de la llibertat. A partir dels seus estudis de mecànica quàntica explica com es fa plausible la tesi de l'indeterminisme de la nostra consciència. M'ha semblat que pagava la pena compartir els seus pensaments amb las seves pròpies paraules. A continuació podeu llegir la seva carta:

Aquesta vegada t’escric per despertar-te cert interès en un enfocament de l’indeterminisme, ja que freqüentment quan hi penso em vens al cap pels debats que sorgien a classe.

Per això, crec que t’interessaria una teoria o més bé intuïció ben fonamentada que he estat elaborant, i que realment obri una porta molt clara cap a la resposta de: som realment lliures? És a dir, la nostra consciència està totalment determinada o tenim la capacitat d’elegir?

Cal dir que la següent explicació és simplement una relació de propietats o lleis, que pareixen destacar de manera clara l’indeterminisme sobre el determinisme.

Pot ser recordis que a 2n de batxillerat la meva intuïció era totalment determinista, i em va sorprendre que l’indeterminisme es consagrés com una estructura lògica. Però tot això era degut a què la meva comprensió del món es basava en la física clàssica. Per això, després de 4 anys d’intentar comprendre la mecànica quàntica i les repercussions que té aquesta sobre la nostra consciència, veig que realment els més notables descobriments de la física recent, apunten totalment cap a l’indeterminisme de la nostra consciència.

Explicar-te clarament tot el conjunt de coneixements que m’impulsen indubtablement cap a aquesta conclusió de manera senzilla i sintetitzada no és gens fàcil, però ho intentaré sent el més breu possible.

Tot comença amb el principi d’incertesa de Heisenberg, el qual afirma que la posició i velocitat d’una partícula no poden saber-se simultàniament. Per molt sorprenent que pareixi, això no és degut a un error en la mesura, sinó que realment la partícula no adquireix velocitat i posició fins que és observada.

Per altra banda, també sabem que les entitats físiques de molt petita mida (de l’ordre d’àtoms) poden actuar tant com partícula com ona; i aquesta dualitat depèn totalment de l’experiment que realitzem. Per exemple, la llum actuarà com a partícula en l’experiment A però com a ona en l’experiment B. Aquesta característica intrínseca de la matèria ens fa arribar a la conclusió de què necessàriament hi ha d’haver una altra realitat que es pugui representar com a partícula o com a ona depenent de l’entorn. La pregunta immediata que pot esdevenir d’aquesta explicació és: d’acord, si això passa al món microscòpic, perquè no passa al macroscòpic? Doncs bé, per sort també hi ha resposta per aquest enunciat: Com hem dit abans, una partícula està a dos llocs al mateix temps (com afirma el principi d’incertesa de Heisenberg) i en dos estats diferents al mateix temps (dualitat partícula-ona). Aquesta partícula només es mostrarà en un estat i en un lloc quan sigui observada. Ara anem a definir el que és observar: una observació perquè sigui com a tal, requereix de què posem una altra partícula interaccionant amb la primera i recollim la informació resultant. Per exemple, per observar una pilota en una habitació obscura hem d’enviar fotons que rebotin a la seva superfície i arribin a la nostra retina. Així doncs, apreciarem el contorn de la pilota gràcies a la interacció (o desviació) dels fotons degut a la pilota. D’aquesta manera, una partícula es configura en un estat i en un lloc per entrar en coherència amb la partícula que estem introduint. És a dir, no és només la pilota que farà canviar la direcció dels fotons, sinó que els fotons provocaran l’existència de la pilota tal i com la coneixem.

Encara per rissar més el ris, hem de tenir en compte que el fotó que nosaltres llancem, com que no estarà “observat” estarà en tots els estats i posicions possibles! Per tant, el que realment determina la realitat és la interacció de cada un dels seus components; és a dir, els components de la realitat per separat són totalment indeterminats, mentre que en conjunt es presentaran determinats en certa manera. Aquesta darrera afirmació pareix impossibilitar l’indeterminisme, i realment seria així si no fos per una altra propietat física: Resulta que podem afirmar que una partícula A es presentarà com a A quan interaccioni amb una partícula B, que al mateix temps es presentarà com a tal quan es trobi juntament amb la A. Per tant, de manera informal podríem dir que les dues es posen d’acord per mostrar-se d’una manera determinada. Ara imaginem que es va introduint una partícula C, que afegirà una “opinió” que canviarà l’estat de les partícules A i B, i llavors una D, que canviarà la opinió de les tres anteriors, i una E, i una F, etc. Fins que hi hagi tantes partícules que formin la pilota. Doncs ara bé, si afegim una altra partícula, canviarà les opinions de totes les altres, i per tant, la pilota tindria tantes possibilitats d’estar dins l’habitació com en qualsevol altre lloc. Però està clar que la realitat no es mostra així, sinó que sabem que la pilota la gran majoria de temps es trobarà dins l’habitació, ja que si no fos així la nostra experiència seria que els objectes apareixen i desapareixen de manera indeterminada. Això és degut a què la partícula A té 51% de probabilitats de mostrar-se com a “ part de la pilota dins l’habitació” i 49% (nombres inventats però que reflecteixen el que vull fer entendre) de probabilitats de mostrar-se com a pilota en un altre lloc. D’aquesta manera, si la partícula B també té el mateix nombre de probabilitats, les dues es posaran d’acord en mostrar-se com a pilota dins l’habitació més probablement que de no mostrar’s-hi. A mesura que anem afegint partícules, la probabilitat alta creix i la baixa va disminuint i per tant, el resultat final és que la pilota es troba la gran majoria de temps dins l’habitació.

Tota aquesta explicació és fidelment aplicable a les substàncies químiques del nostre cervell, vistes com a conjunt de partícules. Per tant, a nivells macroscòpics aquestes substàncies estan determinades, mentre que en nivells microscòpics es troben totalment indeterminades. Així doncs, en certes condicions (les propietats de les quals són per ara massa complexes com perquè et pugui explicar els seus fonaments físics), les partícules que formen part de les substàncies del nostre cervell tendiran en major mesura a actuar d’una manera en concret; però sempre quedarà un interval (que dependrà de les condicions i característiques de la substància, com la seva funció d’ona, mal•leabilitat, etc.) en el qual la substància podrà actuar d’una manera diferent que l’estat final esperat.

Així doncs, després d’aquesta introducció exprés de la mecànica quàntica; si t’he despertat certa curiositat entorn a la relació entre física quàntica i filosofia, et recomano llegir: “Introducció al Món Quàntic, de la Dansa de les Partícules a les Llavors de les Galàxies”. Aquest llibre descriu de manera senzilla i planera els principis bàsics de la física quàntica, i comenta temes com l’indeterminisme, l’art, la literatura, la consciència, etc. des d’un punt de vista físic. Està escrit per David Jou, un físic catedràtic de la UAB, el qual també és poeta; i per tant, representa la persona adequada per realitzar el lligam de manera físicament fidedigna entre filosofia i física. A més, els temes són independents i per tant podràs indagar en els que et pareixin més interessants, en cas que t’animis a llegir-ho.