diumenge, 23 de desembre de 2012

Foucault i la parresía


Abans de partir de vacances m’agradaria enviar-vos un missatge de Nadal, o més aviat, de bones intencions. Per això, vull rescatar un concepte de l’últim Foucault que és el de parresía. En els seus darrers anys realitzà una revisió de la filosofia grecoromana, una mena de tasca genealògica, un modus operandis molt en la línea de Nietzsche, per realitzar una indagació del conceptes de subjetivitat, llibertat o veritat. A l’Antiguitat, existia una cultura de la cura de si, una manera de ser i estar en el món, que no només obeïa a regles de conducta, sinó un subjecte que preten fer-se a si mateix i forjar-se un sentit autèntic  de la seva existència. Aquesta concepció es tradueix en una sèrie d’activitats que conformaren les tecnologies del jo. Les tecnologies del jo són les tècniques que s’exerxeixen sobre un mateix i que li permeten als individus efectuar una sèrie d’operacions sobre els seus cossos, les seves ànimes i les seves conductes.

S’havia pensat sempre que el principi bàsic de la filosofia grega correspon a la màxima que Sòcrates va fer coneguda i que apareixia en el frontispici del temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix. Però Foucault ens mostra que la preocupació més important en aquella època va ser la cura d’un mateix, del que els grecs anomenavan epimeleia heautou y los latinos cura sui. La cura d’un mateix implica coneixer-se, per poder també ocupar-se dels demés. Aquesta recerca es dóna amb l’exercici de la parrhesía.Un terme que solem traduir com a franquesa, el parresiasta era algú que deia tot el que tenia en la ment, que no amagava res i s'obria completament als altres en el seu discurs, proporcionava un relat complet i exacte del que es pensava i evitava qualsevol forma de retòrica que velés el pensament. Foucault definia d'aquesta manera el que significava aquest concepte en la filosofia grecoromana: 

la parresia és una forma d’activitat verbal en la qual el parlant té una relació específica amb la veritat a través de la franquesa, una certa relació amb la seva pròpia vida a través del perill, un certa relació amb ell mateix o amb els altres a través de la crítica (autocrítica o crítica a d’altres persones), i una relació específica amb la llei moral a través de la llibertat i el deure. Concretament, la parresia és una activitat verbal en la qual el parlant expressa la seva relació personal amb la veritat, i arrisca la seva pròpia vida perquè reconeix el fet de dir la veritat com un deure per millorar o ajudar d’altres persones (o també a si mateix). En la parresia, el parlant fa ús de la seva llibertat i escull la franquesa en lloc de la persuasió, la veritat en lloc de la falsedat o el silenci, el risc de mort en lloc de la vida i la seguretat, la crítica en lloc de l’adulació, i el deure moral en lloc del propi interès i l’apatia.” (FOUCAULT, M. 2004. Discurso y verdad en la Antigua Grecia, pàg 46).

El que vol dir Foucault és que el fet mateix de córrer un risc en parlar és allò que dóna força de veritat a la seua paraula. En altres termes, parresia no és demostrar la veritat,  sinó construir-la exercint-la a l’interior d’una relació de poder i, per tant d’implicació personal. Per acabar, vull dir que no aniria malament una mica de franquesa i sinceritat per part de tots, de compromis, crítica, valentia i d’implicació per part dels polítics i de tots plegats. Molt bones festes.