diumenge, 23 de desembre de 2012

Foucault i la parresía


Abans de partir de vacances m’agradaria enviar-vos un missatge de Nadal, o més aviat, de bones intencions. Per això, vull rescatar un concepte de l’últim Foucault que és el de parresía. En els seus darrers anys realitzà una revisió de la filosofia grecoromana, una mena de tasca genealògica, un modus operandis molt en la línea de Nietzsche, per realitzar una indagació del conceptes de subjetivitat, llibertat o veritat. A l’Antiguitat, existia una cultura de la cura de si, una manera de ser i estar en el món, que no només obeïa a regles de conducta, sinó un subjecte que preten fer-se a si mateix i forjar-se un sentit autèntic  de la seva existència. Aquesta concepció es tradueix en una sèrie d’activitats que conformaren les tecnologies del jo. Les tecnologies del jo són les tècniques que s’exerxeixen sobre un mateix i que li permeten als individus efectuar una sèrie d’operacions sobre els seus cossos, les seves ànimes i les seves conductes.

S’havia pensat sempre que el principi bàsic de la filosofia grega correspon a la màxima que Sòcrates va fer coneguda i que apareixia en el frontispici del temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix. Però Foucault ens mostra que la preocupació més important en aquella època va ser la cura d’un mateix, del que els grecs anomenavan epimeleia heautou y los latinos cura sui. La cura d’un mateix implica coneixer-se, per poder també ocupar-se dels demés. Aquesta recerca es dóna amb l’exercici de la parrhesía.Un terme que solem traduir com a franquesa, el parresiasta era algú que deia tot el que tenia en la ment, que no amagava res i s'obria completament als altres en el seu discurs, proporcionava un relat complet i exacte del que es pensava i evitava qualsevol forma de retòrica que velés el pensament. Foucault definia d'aquesta manera el que significava aquest concepte en la filosofia grecoromana: 

la parresia és una forma d’activitat verbal en la qual el parlant té una relació específica amb la veritat a través de la franquesa, una certa relació amb la seva pròpia vida a través del perill, un certa relació amb ell mateix o amb els altres a través de la crítica (autocrítica o crítica a d’altres persones), i una relació específica amb la llei moral a través de la llibertat i el deure. Concretament, la parresia és una activitat verbal en la qual el parlant expressa la seva relació personal amb la veritat, i arrisca la seva pròpia vida perquè reconeix el fet de dir la veritat com un deure per millorar o ajudar d’altres persones (o també a si mateix). En la parresia, el parlant fa ús de la seva llibertat i escull la franquesa en lloc de la persuasió, la veritat en lloc de la falsedat o el silenci, el risc de mort en lloc de la vida i la seguretat, la crítica en lloc de l’adulació, i el deure moral en lloc del propi interès i l’apatia.” (FOUCAULT, M. 2004. Discurso y verdad en la Antigua Grecia, pàg 46).

El que vol dir Foucault és que el fet mateix de córrer un risc en parlar és allò que dóna força de veritat a la seua paraula. En altres termes, parresia no és demostrar la veritat,  sinó construir-la exercint-la a l’interior d’una relació de poder i, per tant d’implicació personal. Per acabar, vull dir que no aniria malament una mica de franquesa i sinceritat per part de tots, de compromis, crítica, valentia i d’implicació per part dels polítics i de tots plegats. Molt bones festes. 

dimarts, 13 de novembre de 2012

Hadot i la mirada des de dalt


Pierre Hadot (Paris, 1922), especialista en filosofia antiga, defensa que en l’Antiguetat, la filosofia es, essencialment diàleg i es tracta més d’una relació viva entre persones que d’una relacio abstracta amb idees. “Intenta formar, més que informar”, per reprendre les paraules utilitzades per Victor Goldschmidt a Les Dialogues de Platon. El que considerabam a l’Antigüetat com pura teoria, era pràctica, tant per la seva forma d’exposició com per la seva finalitat. Formació que va molt unida a ensenyar a raonar. Hadot és ben conegut per l’estudi i divulgació dels exercicis espirituals que s’inspiran en la tradició filosòfica. L’expressió exercici espiritual, no té una connotació religiosa. Es tracta d’una pràctica voluntària, personal, destinada a operar una transformació a la persona a partir d’una manera nova de veure el món

Un dels exercicis que analitza és el de la mirada  des de dalt, que consisteix a prendre distància respecte a les coses i els esdeveniments, a esforçar-se a veure’ls des d’una perspectiva de conjunt, desprenguent-se del punt de vista individual, parcial i passional. En el seu llibre, La filosofia como forma de vida ho expressa amb les següents paraules: Este ejercicio puede ser puramente imaginativo, pero también corresponde a una acción física como la ascensión de una montaña. Lo que importa es que nos libremos de nuestros anteojos, si se puede decir así, que restringen nuestra visión sólo a nuestro propio interés. Se trata de ponerse en el lugar de los demás y de intentar resituar nuestra acción a la vez en el punto de vista de la humanidad, no de la humanidad en abstracto, sino de los otros hombres, y también en el punto de vista del mundo, no tanto para decir lo que  podemos aportar al cosmos, cuanto para volver a situar los acontencimientos en esta amplia perspectiva. Es un tema muy tradicional  capital que se puede resumir así: la tierra misma no es más que un punto, somos algo microscópico en la inmensidad. Este ejercicio que consiste en recorrer con la imaginación la inmensidad del espacio, en acompañar el movimento de los astros, pero también en dirigir desde lo alto la mirada hacia la tierra, para observar en ella el comportamiento de los humanos, es descrito con frecuencia, por Platón, Epicuro, Lucrecio, Marco Aurelio...

Pierre Hadot ens segueix explicant: Este esfuerzo de la imaginación, pero también de la inteligencia, está destinado, sobre todo, a volver a situar al ser humano ante la inmensidad del universo, haciéndole tomar conciencia de lo que es. Conciencia en primer lugar de su debilidad, ya que le hace sentir cuántas cosas humanas que nos parecen de una importancia capital son, vistas desde esta perspectiva, de una pequeñez ridícula. Se trata asimismo de hacer tomar conciencia al ser humano de la grandeza del hombre, ya que su espíritu es capaz de recorrer todo el universo. Pues este ejercicio conduce a una ampliación de la conciencia. deprenderse de su punto de vista egoísta y conduce a la imparcialidad, para abrirse a una perspectiva universal. Es precisamente la mirada desde lo alto lo que permite al hombre salir de sus límites, que vuelve a situar a la humanidad en el Todo y que, al mismo tiempo, haciéndonos tomar conciencia del hecho de que somos parte del Todo, nos mueve a abrir nuestro corazón a todos los seres vivos y de ponerse al servicio de la comunidad humana. De una manera general, esta preocupación de la comunidad humana es una dimensión esencial del pensamiento y de la vida filosófica. Sócrates, en la Apología de Platón, insiste mucho en el hecho de que desatiende todos los intereses personales para ocuparse únicamente de los otros (aunque sólo se ocupe de sus almas).

A altra obra seva No te olvides de vivir. Goethe y la tradición de los ejercicios espirituales, podem trobar al capítol  II La mirada desde lo alto y el viaje cósmico, on es tracta de nou aquest exercici espiritual. Comença fent una recerca històrica des de la filosofia antiga, passant per per bona part de la tradició occidental, on fa una aturada  a l’època de Goethe per mostrar la mirada des de les alçades en bona part de la seva obra.  Més endavant,  també assenyala les similituds existents entre Nietzsche i Goethe en relació a aquesta temàtica i, per acabar descobreix la influència que poden haver tengut els viatges en globus aerostàtics a l’epoca de Goethe i a la Lluna a l’actualitat. El fet del globus va marcar porfundament a Goethe. De forma casual, a un llibre que llegeixo, que és una antologia del conte de ciència ficció espanyola actual que es titula Prospectivas, editat per Fernando Angel Moreno podem observar aquest fet. Doncs, bé, em trob un conte de Juan Miguel Aguilera que porta com a títol: Todo lo que un hombre puede imaginar on un ancià Jules Verne ascendeix, amb un artefacte que té  apariència de globus, a la velocitat de la llum fins arribar al Punt Omega, un punt fictici que existeix al final del temps i que està molt en consonància amb les teories contemporànies de la física quàntica i certes idees clàssiques extretes de Descartes i de Kepler que mostren l’Univers com un instrument de rellotgeria. Aquest viatge em provoca diferents pensaments que només enunciaré. Per una banda, l’impacte d’aquest viatge a través de les estrelles que protagonitza un Jules Verne fictici que permaneix tancat entre quatre parets a Amiens i la seva immediata tranformació personal quan observa el món com realment és i d’una perspectiva d’immersió dins de l’Univers. D’una altra banda, com hauria afectat de forma real  un viatge d’aquestes característiques a Jules Verne, en la seva trajectòria vital i literària.  Per últim, en el cas que existeixi una transformació personal a partir de una nova interpretació del món, com es donaria en termes d’una nova cosmivisió com és el de la física quàntica i que es reflexen en algunes obres de ciència ficció. Viatges, que en certa manera, ens transporten a distopies on regna el desenvolupament tecnològic, les aspiracions econòmiques i estratègiques, però on imperen uns sentiments que ens acompanyan al llarg de la història. Com molt  bé explica l’astronauta Edgar Mitchell,  existeix una nova relació amb l’Univers després de les seves expedicions: “He sentido bruscamente que el universo es inteligencia, armonia y amor”.

Per acabar, ens convé relacionar aquesta última qüestió de l’impacte i la transformació aplicades als homes que han fet viatges reals a la lluna. El mateix Hadot al final del capítol esmentat fa una petita reflexió sobre els astronautes que han experimentat un viatge d’aquestes característiques. Tots els viatges imaginats per poetes, filòsofs i escriptors es fan reials. Hadot es pregunta quines transformacions poden implicar en la conciència dels individus, en la representació que la humanitat es fa de si mateixa i del món. Podem preguntar-nos si l’experiència real ens pot provocar el mateix que aquells filòsofos i poetes que ho van experimentar com a exercici espiritual. Des d’aquest ùltim, alguns filòsofs havien denunciat la vanitat i les injustícies de les desigualtats socials i la inutilitat de la guerra; com l’home es concebia com a ciutadà del cosmos, s’alliberaba del temor de la mort i li procurava pau i serenitat interiors. L’estudi de Hadot sobre els testimonis d’alguns astronautes expressen el següent:  Sonrio al darme cuenta de la inmensidad irrisoria y relativa de nuestro planeta. En primer lugar son seducidos por la belleza de la Tierra y, como Goethe, por la variedad de sus colores, pero, sobre todo, la Tierra vista desde el cielo despierta en muchos amor y solicitud. Como dijo el astronauta Wubo J. Ockels: Creo que el hecho de estar en el espacio y de poder observar la Tierra-Madre hará nacer poco a poco un sentimiento de proteccción hacia ella. Hay que señalar el hecho de que la expresión “Tierra- Madre vuelva tan frecuentemente en los testimonios de los astronatuas. És obvi que els astronautes no poden canviar el món i que tampoc uns pocs filòsofofs, poetes, artistes i esciptors, però Hadot expressa que sí poden canviar-lo els polítics i que els vindria molt bé practicar l’exercici interior de la mirada des de dalt, com a mínim per aconseguir obrir el seu cor a tots els éssers vius i a la naturalesa sencera i alliberar-se de mirades parcials i egoistes. En el poema de Goethe Genio que planea por encima de la esfera terrestre ens expressa aquest sentiment amb aquest poema:

Entre lo alto y lo bajo,
planeo para mirar con alegría,
me complazco en la multitud de colores,
me regocijo en el azur.
Y cuando, durante el día, lo lejano
de las montañes azules me atrae apasionadamente
y cuando, por la noche, la sobreabundancia de los astros
planea, espléndida, por encima de mí,
Todos lo días, todas las noches,
Alabo así la suerte del hombre.
Si se piensa en lo que es Justo,
Tendrá simpre belleza y grandeza.

Com ens diu el mateix Hadot, la justícia no es troba fent el bé o practicant la justícia, sinó en relació a la contemplació de la bellesa del cosmos del que formen part. Això provoca una elevació de la nostra conciència cap al Tot i és des d’aquesta perspectiva des d’on aplica la justícia al servei de la comunitat humana. Una gran lliço de Hadot als polítics que haurien de prendre nota dels seus exercicis per comprendre el que passa al món. Jo afegeixo, i no puc evitar-ho, millor que alguns d’ells se’n vagi a la Lluna i no torni més.



diumenge, 14 d’octubre de 2012

Amb filosofia

Una nota breu per informar-vos que al Canal 33 el divendres passat va començar a emetre Amb filosofia. Una sèrie de programes on es reflexiona sobre diferents continguts filosòfics. El programa del capítols el podeu trobar aquí. De fet, la primera emissió va tractar sobre l’amistat i el segon sobre Déu.

dilluns, 17 de setembre de 2012

Vides precàries de Judith Butler

Un dels llibres que he llegit aquest estiu és el de Judith Butler en disputa. Lectures sobre la performatividad que ha estat editat per Patrícia Soley-Beltran i Leticia Sabday. Un llibre que explica en general les repercusions polítiques del gir performatiu que Butler plantetja.

Judith Butler (Cleveland, 1956) és catedràtica de retòrica i literatura comparada a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. El gènere en disputa (1990), obra fundadora de l'anomenada teoria queer i que ha esdevingut una obra indispensable per a comprendre la teoria feminista actual. Defensa que les identitats de gènere i de sexe són productes exclusivament culturals i exclou una fonamentació de caire biològic. Judith Butler introdueix la performativitat del gènere com un concepte que qüestiona les teories tradicionals o essencialistes. Quan Butler parla de performativitat es refereix a una teoria basada en la d’Austin, que sosté que la funció dels enunciants que emitim no és simplement descriptiva o prescriptiva sinó també performativa i que cada vegada que algú pronúncia una frase executa una realitat. En aquest sentit es pot entendre el sexe i el gènere com una construcció del cos i de la subjecitivitat com a producte de l’efecte performatiu d’una repetició ritualitzada d’actes que acaben naturalitzant-se i produeixen la il.lusió d’una substància, d’una essència.

Posteriorment, des de la publicació de Vida precaria y Deshacer el género (2004), el seu pensament s’ha desenvolupat cap a l’ètica i la política a partir d’una reflexió de caire humanista que subratlla la importancia d’esbrinar el què constitueix el què és humà, la vida pròpiament humana.. La resposta a aquesta pregunta ens pot proporcionar elements fonamentals per a construir una bona comunitat política. Es plantetja, doncs, una ètica de la responsabilitat cap a l’altre basada en un element que enllaça a tots els éssers vius i que és el de la vulnerabilitat. Tal com afirma a l’entrevista que us adjunto diu el següent: En primer lugar, pretendo afirmar que toda vida es precaria, y que este carácter de precariedad afecta tanto a la vida humana como a la no humana. En cierto sentido, la precariedad implica que somos animales humanos, y que por tanto estamos conectados con otros tipos de seres vivos. En segundo lugar, pretendo mostrar una precariedad producto de una política, la misma que intenta crear más precariedad para unas poblaciones que para otras. Es lo que se podría llamar una distribución diferencial de la precariedad, la cual está ligada con la distribución diferencial de la salud y de los bienes, y que también se relaciona con el aspecto de la vida humana expuesta al hambre, a la intemperie, la violencia o la destrucción.

Con Marcos de guerra. Las vidas lloradas (2009) el pensament de Butler en els últims anys ha derivat cap a l'anàlisi de la violència política sobretot a partir de l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York, la guerra d'Iraq i la d'Afganistan.. Per a Butler a Occident s'està produint un rebuig al reconeixement de l'altre (el musulmà, el gitano, etc) que ens mostra que les categories sobre les quals s'ha edificat la cultura i les societats desenvolupades s'aixequen sobre la negació de les formes de vida diferent de les nostres.

La política necessita comprendre la precarietat com una condició vital generalitzada, que implica l’existència d’una dependència de xarxes i condicions socials. El nostre deure comporta una responsibilitat ètica i política d’acceptar que tots som vulnerables a la destrucció per part dels demés i, per tant, tots estem necessitats de protecció fent acords multilaterats basats en el reconeixement d’aquesta precarietat compartida.

Per acabar, unes paraules de la mateixa Butler: La clave es luchar por aquellas formas de reconocimiento que alivian la precariedad y luchar contra las normas dominantes que exponen a la población a la precariedad sin recursos para una agencia política. No es solo que necesitamos vivir para actuar, sino que tenemos que actuar, y hacerlo políticamente, para poder asegurar las condiciones de la existencia.

Entrevista Judith Butler

dimecres, 11 de juliol de 2012

Les emocions com a fonament d'una ciutadania activa



La revaloració de les emocions és un dels projectes filosòfics portats a terme per la filòsofa Martha Nussbaum (1947, Nova York),  amb l’objectiu de reeducar als ciutadans, millorar la qualitat democràtica i assolir un món que sigui més just amb la creació del concepte de capacitats. Les emocions són el fil conductor que sustenta una visió més humana i profunda de l’Ètica i la Política. Nussbaum  planteja que les emocions tenen components cognitius i són educables i que certes emociones com l’amor i la compasió són indispensables per a comprendre certes accions a l’àmbit de l’ètica i és indespensable la seva aplicació a una educació de ciutadans responsables que garanteixen una democràcia real. Actualment, és fins i tot el contrari, el que s’esdevé al nostre país. S’elimina una assignatura com Educació per a la Ciutadania, que combrega amb les idees que proposa Nussbaum,  per donar pas a una altra assignatura, que s’anomenarà Educació Cívica i Constitucional,  que preten formar ciutadans a partir de continguts merament teòrics.   Aquest fet suposa un retrocés i una similitut a èpoques pre-democràtiques. No cal recordar que les emocions han estat infravalorades dins de la nostra tradició cultural i quasi sempre supeditades a les capacitats racionals que han de dominar els nostres impulsos afectius i sentiments. Nussbaum está convençuda de que les nostres reaccions i actituds morals tenen una important dimensió que no és de naturalesa discursiva sinò afectiva.

És des de la filosofia hel.lenística  d’on extreu la idea d’una filosofia pràctica i compasiva –és a dir una filosofia al servei dels éssers humans, destinada a satisfer les seves necessitats més profundes, fent front a les perplexitats més urgents i portar-los des de la infelicitat a a un cert estat de floriment o eudaimonia. Totes les filosofies hel.lenístiques van concebre la filosofia com un un mitjà que ens permet superar les dificultats de la vida. Per Nussbaum, tota filosofia política que aspira a ser pràctica ha de tornar a aquest punt. Com va dir Epicur “buit és el argument d’aquell filòsof que no permet curar cap sofriment humà”.

Nussbaum, per últim,  és coneguda per desenvolupar el seu enfocament  de capacitats. Crítica las teories de la justícia socials abstractes  que es basen en la idea del contracte social per centrar-se a treballar sobre problemes concrets que tracten formes d’exclusió i desigualtat.. És en aquest contexte on Nussbaum crea el concepte de capacitats (com Amartya Sen ha fet a economia): allò que les persones són efectivament capaces de fer i de ser es converteix en la font dels principis polítics per a una societat lliure i pluralista.  Un criteri que justifica una llista de deu capacitats com a requisits bàsics per assolir una vida digna i que formen part de una teoria mínima de la justícia social.

L’enllaç de sota us condueix a una entrevista que se li va realitzar a l’any 2011 i que aclareix, en part, algunes de les idees esmentades.





dimecres, 6 de juny de 2012

Examined Life


Examined Life (2008) és una pel.lícula sobre filosofia dirigida per Astra Taylor a partir d’una cita de Plató: una vida que no ha estat examinada no val la pena que sigui viscuda. La directora recull unes  converses de pensadors i pensadores com són Peter Singer, Slavoj Zizek, Judith Butler, Cornel West, Mihael Hardt, Martha Nussbaum, Anthony Appiah, Kwame Anthony Appiah. Els protagonistes mentres caminen per diferents escenaris, des d’un carrer a Nova York fins a una deixalleria desenvolupen diferents problemes actuals al al llarg de 10 minuts.  Tot un alegat  a l’exercici de la filosofia pràctica  que paga la pena veure.

diumenge, 6 de maig de 2012

El populisme com a enemic




La por ens transforma en èssers que restem immòbils davant de les injustícies. La por  ens condueix a un desterrament del pensament crític i de l’acció responsable. La por ens paralitza i ens cosifica, ens trasforma en objectes fàcils de manipular. En els temps que corren la por resulta ser un mal company de viatge però, malauradament, constitueix un dels ingredients bàsics del populisme, el qual ens allunya cada vegada més dels valors democràtics. Ho havia anticipat Hannah Arendt en els seus estudis sobre els totalitarismes de la primera meitat del segle XX. El gran problema, afirmava, és que quan la por ho domina tot estem adobant el terreny per, en primer lloc, propiciar l'aparició de lideratges populistes i, més tard, obrir la porta a la intolerància i al totalitarisme. La por ho impregna tot, permetent allò que en altres circumstàncies seria inadmissible i justificant allò que és injustificable.
L’assagista Tzvetan Todorov (Sofia, 1939) en el seu nou llibre, Los enemigos de la democracia ens explica que existeixen tres formes de desmesura, en oposició a la moderació, virtut per excel.lència democrática. Una virtut que resulta necessària per limitar la desmesura o els excessos que afecten la democràcia.  Els seus enemics o vicis, en termes aristotèlics, són el messianisme polític, l’ultraliberalisme i el populisme. El messianisme polític representa una desmesura perquè esdevé populisme. La promesa del paradís perdut per part d’un representant del poder, el poble es converteix en massa acrítica i passiva. Per exemple, quan tenim por de perdre la feina, la casa i ser incapaços de proporcionar sustent a la família. El gobernador té pràcticament “carta blanca” per prendre les mesures oportunes, el poble resignat no es subleva i espera que el salvin de la situació nefasta on es troba.  Estratègies  que van ser emprades per tots els liders totalitaris en un passat no gaire llunyà. L’ultraliberalisme com altre enemic interior de la democràcia és també una desmesura, de forma òbvia per molts de nosaltres. La dictadura dels mercats que subestimen i controlen les accions i lliures pensaments de les persones. . La ideologia ultraliberal ha associat la idea de prosperitat a la de la llibertat d’aquests mercats. Els estats democràtics estan al seu servei. Per Todorov el fonamentalisme neoliberal liquida la societat.
El tercer enemic de la democràcia és el populisme. Segons Todorov, els presumptes demòcrates que ens governen el fan servir cada vegada més. El populisme de dretes s'obsessiona amb l'amenaça dels estrangers i els veuen com un greu perill que atempta contra la societat i l’estabilitat social i econòmica del país. La xenofòbia es una xacra social que es troba en expansió, que s'utilitza de forma demagògica per uns representants que no pensen en el futur, sinó en seguir el corrent de la multitud per a justificar la seva autoritat inapel·lable amb reiterades invocacions als perills que ens amenacen si no els seguim.
 Todorov defensa la virtut, la mesura, la moderació i la lluita contra els vicis, els excesos i els enemics de la democràcia. Per aconseguir-ho proposa mirar-nos a nosaltres mateixos, ser crítics, indignar-nos davant de la injustícia i que aquesta indignació esdevingui acció política. Només dins de la col.lectivitat trobem la solució. La solitud i l'aïllament –com afirmava Thomas Hobbes– alimenten les pors que justifiquen el Leviatan, aquell monstre totalitari que ens salva dels perills d'una mort imminent. 




 


diumenge, 1 d’abril de 2012

La virtut de la Justícia per Nancy Frazer

A partir de John Rawls i de la publicació de la seva obra Una Teoria de la Justícia (1971), es torna a revifar la reflexió i l’estudi de la filosofia política en general i el concepte de Justícia en particular. Teoria que es troba compresa i elaborada des de la redistribució de béns, d'oportunitats i de drets de forma equitativa dins d’un marc democràtic. Es parteix d’una comunitat que aplica un procediment hipotètic (una mena d’experiment mental) per assolir la màxima justícia possible i que ell anomena vel d’ignorància. Els membres de la comunitat ignoren el seu lloc, classe social i característiques de la societat on viuran i, per tant, afavoriran als més necessitats, és a dir, reparteixen més trossos del pastís al que més ho necessita i menys al que ja en té. Destacaré també de Rawls el seu concepte de Justícia com a contraposat al de Plató, que com ja sabeu, a partir de la seva teoria de les Idees, estableix el concepte de la Justícia.. Rawls deixa de banda aquesta idea de justícia que considera abstracte per concretar i intentar redefinir el terme a partir de la eliminació de les injustícies que es pateixen en el món. .
A partir d’aquesta reflexió molts autors han continuat treballant el concepte de justícia. Subratllaré la importància del treball en aquesta línea per Nancy Frazer. És catedràtica de Filosofia i Política a la New School for Social Research de Nova York. Accepta les premisses explicades de J. Rawls i afegeix nous elements com la globalització, les xarxes socials, el feminisme, la representació i el reconeixement . El reconeixement de tots els col·lectius, per exemple, homosexuals, negres i dones i la representació de tots els grups, estesa, per tant, a minories sense presència política efectiva. Reconeixement en l’àmbit sociocultural i la representació en el terreny polític. Reconeixement que podem relacionar amb la identitat i la representació amb l’àmbit polític. Qüestions que ara no analitzaré i que són realment complexes i que Frazer desenvolupa amb l’objectiu d’evitar la creació d’identitats falses que s’hagin construit a partir de models autoritaris i basats en patrons unívocs de la hegemonia, així com que es transformin en meres titelles en mans dels poder.
Al seu darrer llibre Escales de Justícia (2009) tracta de solventar el problema amb una teoria de l’estatus. La justícia requereix que la gent tingui la posició, l'estatus, per participar com a iguals en qualsevol àmbit de la vida social; és a dir, en la vida familiar, en el mercat del treball, en la societat civil i, és clar, en la política i en l'esfera pública política, però no solament en elles. Així els homosexuals o les dones, pateixen discriminacions en algun grau com a mínim ja que no participen totalment dels criteris d’èxit occidentals (home, blanc, nascut a Europa, protestant, etc..) D’aquesta manera es dóna entrada a una situació, un present que “impedeix la participació en igualtat de condicions en la vida social i que està també associada a una distribució desigual de la riquesa”. Així la justícia no es viu individualment, "el que sentim realment és la injustícia” i el que cal és practicar-la dia a dia, perquè la definició de justícia és precisament la negació de les injustícies.
Les conclusions del seu treball i que molt bé explica ella mateixa a una conferència a Barcelona el passat 14 de febrer, ens convida a formar part d’un projecte comú, que es basa a fer de la justícia una virtut mestra no només sobre el paper sinó a la pràctica. Con fer-ho? Amb la denúncia de la injustícia, el cultiu de la indignació que ha de poder ser manifestada de forma pública i, per últim, amb un element no menys important, la creativitat que ens permetrà construir noves maneres de viure millor.

dimecres, 1 de febrer de 2012

El concepte de bellesa de Yukio Mishima

Un koan és un gènere literari xinès que procedeix del budisme i preten provocar il.luminacions i revelacions al lector. A la tradició Zen, es presenta com un problema que el mestre presenta al novici i que aquest ha de resoldre allunyant-se de la raó i apropant-se més a un nivell de consciència propiciat per la meditació que li permet la la visió d’una possible solució.
Doncs bé, Yukio Mishima (Tòquio, 1925 – 1970) a la seva obra El pavelló daurat (1956) intrerpreta a través d’un koan, que es titula Nansen mata un gat, un concepte de bellesa que és ben difícil d’entendre, acostumats a Occident a exercir més la capacitat lògica i racional per a solucionar els problemes que se’ns presenten.
El koan citat és el següent:
En la época Tang vivía en el monte Nan Chuan un famoso sacerdote: Pu Yuan, llamado también Nan Chuan (Nansen en japonés) por el nombre de la montaña. Un día que todos los monjes habían ido a segar al monte, un pequeño gato hizo su aparición en el desierto y tranquilo templo. Fue un acontecimiento. Todo el mundo corría detrás del gato. Lo atraparon. Pero luego hubo una disputa entre los monjes de los edificios Este y Oeste: se trataba de saber quién se quedaría con el gatito para cuidarlo. Visto lo cual, el padre Nansen cogió al gato por la piel del cuello, apoyó la hoz en su garganta y dijo: «Si alguno de vosotros puede pronunciar la palabra, el gato está salvado; si no, morirá». Nadie pudo responder y el padre Nansen mató al animal en el acto.
A la noche llegó Choshu, el primero de los discípulos. El Prior le contó lo ocurrido y le preguntó qué pensaba de ello. Choshu, sin pensárselo un segundo, se quitó las sandalias, se las puso sobre la cabeza y se fue.
El padre Nansen se deshizo en lamentaciones: «¡Ah, sólo con que hoy hubieses estado tú aquí! ¡El gatito se habría salvado...!».

Una vegada explicat el koan sorgeix la interpretació que fa Mishima a través dels protagonistes per captar el concepte de bellesa. El gat simbolitza la bellesa i els dos grups de novicis es barallen per ell perquè volen poseir-la però la bellesa s’ofereix a tothom però no pertany a ningú que és la interpretació de Kaskiwagi, però que es comentada per Mizoguchi (el protagonista principal): Porque, si bien la Belleza puede ofrecerse a cualquiera, ella no pertenece a nadie. La Belleza -¿cómo decirlo?- sí... es como una muela cariada, que nos roza la lengua, nos la agarra, nos hace daño, que yergue su existencia como un alfiler. Finalmente, no podemos ya más con el dolor y el dentista nos la arranca. Entonces, al contemplar en el hueco de nuestra mano aquella pequeña cosa marrón, sucia, sanguinolenta, uno se dice más o menos: «¿Es esto? ¿Es esto lo que me hacía tanto daño, lo que no cesaba de recordarme su existencia de un modo tan desagradable, lo que me clavaba raíces tan tenaces? ¡No es más que materia muerta! [...]. Matar el gato significaba arrancar la muela que causaba dolor, extirpar la Belleza de raíz. ¿Quedaba resuelto el problema? Yo no lo sé. Las raíces de lo Bello, a pesar de todo, no habían sido cortadas; se mató a la bestia, pero no, tal vez, su belleza. Y es para burlarse de esta solución demasiado cómoda que Choshu se pone las sandalias sobre la cabeza. Él sabía, por así decirlo, que no hay otra solución sino soportar el dolor de muelas.

Mizoguchi acaba al final del llibre canviant de postura perquè si en un principi adopta la postura de Choshu que sap que la idea de bellesa existeix malgrat eliminem al gat, finalment apostarà per la postura de Nansen d’eliminació del gat per eliminar el dolor i les dispustes. Mizoguchi crema el pavelló daurat, que idealitza com a màxim estandard de la bellesa i de la perfecció, temple dins del qual treballa i refusa qualsevol altre model de bellesa. El pavelló daurat representa la bellesa en contra de la resta de la realitat que ens envolta i no permet una reconciliació entre el que desitgem i el que ens ofereixen. El jove novici està encadenant a un concepte que el determina i decideix que la bellesa és la seva mortal enemiga. Aposta així més per l’acció que per el coneixement. El protagonista aconsegueix alliberar-se d’aquest concepte de bellesa que no el deixa viure. De fet el llibre finalitza amb aquestes paraules: Volia viure.

No he pogut evitar pensar en aquests models estètics actuals que provoquen que algunes dones es posin malaltes com a resultat de la confrontació a vegades mortal entre aquell ideal de bellesa inassolible i el seu propi aspecte físic.