Enguany llegeixo més llibres de literatura que de filosofia. No és que estigui més lluny de la tasca filosòfica sinò que més aviat em sento més propera a ella a través de les obres literàries que em trobo per atzar a la biblioteca. En aquest cas començo la lectura d’un llibre que es titula El subratllat és meu, d’una autora russa injustament no gaire coneguda, que s’anomena Nina Berbèrova (1901-1993). Es tracta d’una autobiografía que es projecta en un viatge espiritual protagonitzat per la pròpia autora al llarg del segle XX.
En paraules de Berbèrova: He estimat i estimo la vida, i no menys que la vida (però tampoc no més) estimo el seu sentit. [...] Per a mi no existeix un sentit de la vida a part de la pròpia vida. La meva vida estava i està plena de sentit. L’existència és l’única realitat, darrera d’ella no hi ha res. Nosaltres no reflectim res, no intentem arribar enlloc, estem aquí i només aquí, i només l’ara té un significat. Sempre m’ha semblat indispensable desxifrar el sentit de la realitat (dins fora de mi) trobar el fil que uneix –una amb l’altra, i am el tot- les facetes aïllades d’aquest sentit [...] Vaig saber molt aviat que amb seny no s’hi neix, que “el nostre seny ens l’anem construint gradualment nosaltres mateixos” segons paraules de Txaadaiev. I vaig aprendre a construir aquest seny com vaig poder, en vaig aprendre i n’aprenc avui dia, i encara és poc per a mi, perquè només amb el coneixement pot viure l’home en relació amb l’eternitat, en coordinació amb els esdeveniments i els noms. Així, si estic davant del quadre de Rembrandt Aristòtil contemplant un bust d’Homer, percebo la cadena que reté fortament Homer, Aristòtil, Rembrant i jo mateixa, que estic plantada davant del quadre. Com una xarxa d’artèries i venes que porta sang de l’un a través de l’altre cap al tercer, i finalment cap a les meves pròpies venes. Ens trobem en una mateixa fila que és indestructible si jo no la destrueixo. Jo, però, no la destrueixo perquè aquesta sang em dóna un buf d’escalfor que recorre la meva persona, i estic viva gràcies a ella, i m’obre la porta als raonaments i als impulsos imaginatius, els quals, al seu retorn, m’ofereixen la possibilitat de fer meu tot el sistema de símbols i mites amb què ha viscut la humanitat des del primer dia que s’inclinà davant del sol.
Aquest llibre que narra l’experìencia vital de l’autora com un camí d’autoconeixement i de transformació està ple de fragments literaris que mereixen ser citats i que plasmen la unió indisoluble entre coneixement, espèrit i història. Només amb les 65 pàgines que he llegit es tracten temes tan diversos com la llibertat, la transcendència, la consciència, el coneixement i la ciència que es desenvolupen a partir de les seves vivències.
Per acabar un altre fragment que era en realitat el desencadenant d’aquest petit article però que ha resultat ser el que ho acaba. Aquestes són les seves paraules: La vida quotidiana i el pa de cada dia són el pla horitzontal de la nostra existència comuna; no parlaré d’ella ara, sinó de les seves verticals. En altre temps hi havia molt poca gent que visqués en la dimensió vertical (l’intel.lecte), i els que hi vivien patien sovint una sensació de culpa envers la resta dels altres, que vivien en la dimensió horitzontal. Actualment tothom que vulgui pot aprendre a viure en vertical amb la consciència tranquil.la. Per aconseguir-ho són imprescindibles tres condicions: voler llegir, voler pensar, voler saber. Com va dir Jaspers: no cal aprendre a tossir ni a esternudar; però sí que cal aprendre a pensar. Raonar és quelcom que s’ha d’aprendre. Raonar no és una funció de l’organisme.
Finalment, de forma casual cercant la imatge del quadre que cita N. Berbèrova he trobat que el filòsof Paul Ricouer creu que aquesta obra de Rembrandt representa perfectament la tasca filosòfica. Podeu trobar la informació en aquest enllaç:
