dilluns, 12 de desembre de 2011

Nina Berbèrova


Enguany llegeixo més llibres de literatura que de filosofia. No és que estigui més lluny de la tasca filosòfica sinò que més aviat em sento més propera a ella a través de les obres literàries que em trobo per atzar a la biblioteca. En aquest cas començo la lectura d’un llibre que es titula El subratllat és meu, d’una autora russa injustament no gaire coneguda, que s’anomena Nina Berbèrova (1901-1993). Es tracta d’una autobiografía que es projecta en un viatge espiritual protagonitzat per la pròpia autora al llarg del segle XX.
En paraules de Berbèrova: He estimat i estimo la vida, i no menys que la vida (però tampoc no més) estimo el seu sentit. [...] Per a mi no existeix un sentit de la vida a part de la pròpia vida. La meva vida estava i està plena de sentit. L’existència és l’única realitat, darrera d’ella no hi ha res. Nosaltres no reflectim res, no intentem arribar enlloc, estem aquí i només aquí, i només l’ara té un significat. Sempre m’ha semblat indispensable desxifrar el sentit de la realitat (dins fora de mi) trobar el fil que uneix –una amb l’altra, i am el tot- les facetes aïllades d’aquest sentit [...] Vaig saber molt aviat que amb seny no s’hi neix, que “el nostre seny ens l’anem construint gradualment nosaltres mateixos” segons paraules de Txaadaiev. I vaig aprendre a construir aquest seny com vaig poder, en vaig aprendre i n’aprenc avui dia, i encara és poc per a mi, perquè només amb el coneixement pot viure l’home en relació amb l’eternitat, en coordinació amb els esdeveniments i els noms. Així, si estic davant del quadre de Rembrandt Aristòtil contemplant un bust d’Homer, percebo la cadena que reté fortament Homer, Aristòtil, Rembrant i jo mateixa, que estic plantada davant del quadre. Com una xarxa d’artèries i venes que porta sang de l’un a través de l’altre cap al tercer, i finalment cap a les meves pròpies venes. Ens trobem en una mateixa fila que és indestructible si jo no la destrueixo. Jo, però, no la destrueixo perquè aquesta sang em dóna un buf d’escalfor que recorre la meva persona, i estic viva gràcies a ella, i m’obre la porta als raonaments i als impulsos imaginatius, els quals, al seu retorn, m’ofereixen la possibilitat de fer meu tot el sistema de símbols i mites amb què ha viscut la humanitat des del primer dia que s’inclinà davant del sol.
Aquest llibre que narra l’experìencia vital de l’autora com un camí d’autoconeixement i de transformació està ple de fragments literaris que mereixen ser citats i que plasmen la unió indisoluble entre coneixement, espèrit i història. Només amb les 65 pàgines que he llegit es tracten temes tan diversos com la llibertat, la transcendència, la consciència, el coneixement i la ciència que es desenvolupen a partir de les seves vivències.
Per acabar un altre fragment que era en realitat el desencadenant d’aquest petit article però que ha resultat ser el que ho acaba. Aquestes són les seves paraules: La vida quotidiana i el pa de cada dia són el pla horitzontal de la nostra existència comuna; no parlaré d’ella ara, sinó de les seves verticals. En altre temps hi havia molt poca gent que visqués en la dimensió vertical (l’intel.lecte), i els que hi vivien patien sovint una sensació de culpa envers la resta dels altres, que vivien en la dimensió horitzontal. Actualment tothom que vulgui pot aprendre a viure en vertical amb la consciència tranquil.la. Per aconseguir-ho són imprescindibles tres condicions: voler llegir, voler pensar, voler saber. Com va dir Jaspers: no cal aprendre a tossir ni a esternudar; però sí que cal aprendre a pensar. Raonar és quelcom que s’ha d’aprendre. Raonar no és una funció de l’organisme.
Finalment, de forma casual cercant la imatge del quadre que cita N. Berbèrova he trobat que el filòsof Paul Ricouer creu que aquesta obra de Rembrandt representa perfectament la tasca filosòfica. Podeu trobar la informació en aquest enllaç:

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Relacions entre la filosofia i la literatura

Ha estat tot un descobriment llegir a Iris Murdoch. Una filòsofa que ha desenvolupat, entre altres temes, les relacions que se poden establir entre la literatura i la filosofia. De fet, puc afirmar que la filosofia en majúscules, palpita a través de les seves obres literàries. Representa tota una demostració de que no cal fer grans obres teòriques de filosofia moral per explicar i comprendre la naturalesa moral de les persones. Segons Murdoch, el llenguatge quotidià s’adequa molt bé a la tasca filosòfica. Crítica, per aquest motiu, la tradició analítica contemporània que preten fonamentar la moral a partir de l’anàlisi exclusiu de la lògica del llenguatge. Proposa un discurs descriptiu i narratiu que tingui en compte les circumstàncies i el context que envolta a les accions enfront de postures presuntament objectives i cientifistes com els plantejaments behavioristes que empobreixen i redueixen les accions humanes a simples fragments aïllats del món.

Rescata la idea contrària a moltes veus contemporànies de fer servir els mites i les metàfores com a eines que ens proporcionen visions enriquidores i realistes del món. Mites i metàfores que provenen d’expressions artístiques, literàries i musicals i que ens apropen al model de la visió de l’autèntica realitat que s’inspira al mite de la Caverna de Plató. Aquesta nova mirada que ens poposa Murdoch és una clara pretensió de defensar l’ètica com un coneixement pràctic. Una de les idees que més m’ha impactat és l’allunyament de fer servir la raó com a instrument de coneixement moral i filosòfic. Són els sentiments, les circumtàncies que ens envolten, les experiències vivides i la palpitant vida interior, alguns dels elements claus que poden fer possible una “visió” metafòrica de la nostra moralitat. I què millor recurs que la mateixa literatura per iniciar-nos en un viatge d’aquestes característiques?

Recomano la lectura de A Fairly Honourable Defeat Aquesta obra ataca els usos abusius que fem del llenguatge filosòfic i com aquest s’allunya del coneixement pràctic. Així, alguns dels protagonistes d’aquesta novela, com Rupert, Julius, Axel i Morgan són els intel.lectuals que dominen el llenguatge de la filosofia moral, elaboran eloqüents discursos teòrics de la bondat, l’amor i la veritat. Paraules que no es corresponen amb una bona praxi. Tots menteixen, no saben estimar i inclús exerceixen certes accions manipuladores sobre tots els demés. El mateix Julius, un jueu supervivient d’un camp d’extermini, és capaç de fer experiments amb les persones que li envolten per aconseguir demostrar teories puerils. Rupert, un dels grans protagonistes, que gaudeix de molt bona reputació i d’una moral intatxable, expressa els seus coneixements teòrics sobre el bé i l’amor, però mostra clares contradicions quan afirma que el seu fill Peter necessita amor, però ell, el seu pare no sap fer-li ni una abraçada .

En contrast absolut es presenten altres protagonistes que es mostren aparentment com a mediocres en l’àmbit intel.lectual però que actúen en l’àmbit pràctic amb alçada moral. És remarcable el personatge de Tallis, que resulta magistralment descrit, com una persona immersa en el fracàs absolut, que viu a una casa plena d’escombraries i una cuina on emmagatzema innombrables ampolles de llet podrides. Tallis, careix de discursos teòrics, pregunta en varies ocasions si és bó o dolent robar, quan descobreix que Peter, el fill de Rupert, és un lladre. Però resulta ser l’únic personatge del llibre que sap estimar sense condicions a una dona que li ha abandonat, que cuida a un pare que sempre l’ha maltractat, al mateix fill de Rupert que aquest no sap estimar, que participa en accions solidàries per ajudar a la gent i és, a més, l’únic que no es deixa manipular per Julius.

Per acabar he trobat aquest vídeo d’una entrevista a Murdoch on poden trobar comentaris molt interessants de les relaciones entre filosofia i literatura.



dimarts, 6 de setembre de 2011

La constitució de la moral

Mary Midgley és una filòsofa moral anglesa nascuda l’any 1919. Un dels principals temes que tracta és la idea que la ciència no proporciona un coneixement capaç d’explicar tots els àmbits del coneixement. Ataca, doncs, el reduccionisme científic quan intenta explicar el comportament humà a partir de la biologia, l’evolució o la genètica. Un dels reduccionismes que més ha combatut és el del divulgador Richard Dawkins.

Una de les grans preocupacions de Midgley és explicar la naturalesa de la constitució moral humana. Un darrer assaig The Solitary Self, mostra l’existència d’una tendència natural de l’ésser humà col.laborativa, que ha estat combatuda per diferents sistemes polítics i socials al llarg de la història. Qüestiona la idea acceptada, de forma general que mostra que les accions humanes venen guiades per interès propi. En concret, la tesi del gen egoísta de R. Dawkins.

Midgley no nega que existeixi una tendència a l’interès egoista, però defensa que es deriva, més aviat, d’una herència cultural no natural, heretada de la Il.lustració i d’autors com a Hobbes i la seva teoria del contracte social. Segons aquesta autora, uns dels elements claus que constitueixen la moralitat humana és la consideració i la simpatia als demés. Com afirma l’autora al Compendi d’Ètica de Peter Singer: Les normes, ideals, gustos i prioritats comuns que fan possible una moralitat comuna es fonamenten en alegries i penes compartides i totes requereixen una simpatia activa. La moralitat no només necessita conflictes (com afirmava Hobbes) sinó la disposició a cercar solucions compartides a aquests. I això només pot donar-se, de la mateixa manera que el lenguatge, a éssers naturalment socials. Aquest fragment entronca directament amb un altra idea que cita amb el seu darrer assaig: Com va expressar Darwin, som éssers a la Terra, obligats a interactuar constantment entre nosaltres i els complexes ecosistemes dels quals som una ínfima part. Per a nosaltres les lligadures socials no suposen únicament restriccions, sinò línees de vida”.



diumenge, 17 d’abril de 2011

La nàusea de Jean- Paul Sartre.

Jean-Paul Sartre (Paris, 1905-1980) fou un filòsof i escriptor francès que es situa en el moviment filosòfic de l’existencialisme que emfatitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment en contra de la definició de l'ésser com bàsicament racional. Refusa l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià és fonamentalment pessimista, l'home no neix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Segons Sartre, l’home no ha estat creat amb cap objectiu, no hi ha hagut un artesà Déu que hagi dissenyat l’home amb cap propòsit especial. Així, doncs, cada home ha de cercar la seva pròpia finalitat. L’home es va construint ell mateix a mesura que va prenent determinades decisions al llarg de la seva vida de les quals és totalment responsable.

L’home de Sartre no està determinat sinó que és lliure. És més està condemnat a ser lliure, no és lliure de ser lliure. Això no vol dir que Sartre negui l’existència de condicionaments, però, dins de cada situació donada, no deixa d’haver-hi llibertat per escollir. Un home, fins i tot, en un cas extrem, pot estar a la presó, però, tot i així, pot decidir viure el seu presidi amb resignació, amb rebel·lia, sentir-se humiliat, etc. Per tant, com l’home és lliure, també és responsable dels seus actes. Sartre considera el determinisme com un intent d’autoengany, com un intent de desresponsabilitzar-se dels propis actes, atribuint-ne la responsabilitat a Déu, a la genètica, a l’ambient, etc. Aquestes actuacions les anomena de “mala fe” i són les culpables de fonamentar una mala comprensió de l’home i del món.

El vídeo mostra algunes frases d’una de les seves obres literàries La nàusea. Podeu llegir les frases que s’han seleccionat del llibre i fer comentaris sobre la llibertat, l’indeterminisme, el determinisme, de l’existència sense sentit o de l’absurd que suggereix Sartre a la seva obra.






diumenge, 20 de març de 2011

la paradoxa de la llibertat


Hem vist que definir la llibertat constitueix una qüestió filosòfica realment complexa. Si per aproximar-nos a assolir aquesta tasca hem distingit, en primer lloc, entre la llibertat interna i l’externa i, a continació, hem analitzat com l’existència de la llibertat interna és difícil de demostrar. Continuam la indagació del que suposa la llibertat en les nostres societats industrials i la seva relació amb la felicitat. A Occident s’ha estès la creença d’un dogma que proclama que a més possibilitats d’elecció més llibertat i, per tant, més benestar.

Un psicòleg, Barry Schwartz, publicà el 2004 un llibre titulat The Paradox of Choice: Wy More is Less? que qüestiona aquesta tesi. Segons Schwartz, la immensa oferta existent en el món capitalista més que proporcionar-nos llibertat ens tiranitza. Per tot això, l’aparent llibertat d’escollir entre moltes possibilitats es presentada com a paradoxa: l’increment de possibilitats d’elecció no sempre comporta un increment de benestar o satisfacció sinó insatisfacció o decepció i comporta comporta paràlisi i no llibertat. Penseu l’elecció, d’un mòbil o d’un paquet de galetes davant d’una oferta de centenars.

Segons Schwartz el secret de la felicitat és tenir poques o baixes expectatives basades en decisions amb menys opcions on el resultat és més satisfactori.

Els comentaris es desenvoluparan a partir d’un programa de Redes on Eduard Punset entrevista al psicòleg Barry Schwartz.


Redes 52: Por qué más es menos

Entrevista escrita a Barry Schwartz

diumenge, 20 de febrer de 2011

Epistemologia

Acabem la unitat amb un vídeo que ofereix les principals teories del coneixement que s'han desenvolupat al llarg de la història. Comença amb Plató, Aristòtil, Pirró, segueix amb el racionalisme de Descartes, l'empirisme de Hume i acaba amb la filosofia analítica que és un moviment del segle XX.

És interessant com el documental realitza una introducció del tema analitzant la importància que té l'estudi del coneixement, les seves conseqüències socials i la relació existent entre el que és real i la veritat. Els comentaris poden ser sobre aquestes qüestions o algun aspecte que us hagi cridat l'atenció. Algunes de les teories poden presentar algunes dificultats de comprensió però no us preocupeu i fixeu-vos en els autors que hem treballat a l'aula. La resta d'autors us poden servir com a preàmbul de l'assignatura Història de la filosofia de 2n de Batxillerat.

També us he penjat els vídeos que vam veure de Descartes la setmana de viatge a la neu.
















diumenge, 23 de gener de 2011

L'escepticisme

Una de les actituds que es contemplen davant del coneixement és l’escepticisme. La paraula "escepticisme" prové del verb grec sképtomai, que significava "examinar", "observar detingudament", "indagar". Pirró d'Elis (360-270) natural d’Elis, ciutat de Grècia, és el màxim representant de l'escepticisme en l'antiguitat en la seva forma radical. Ja sabem que la filosofia s'origina en la recerca, però mentre el filòsof dogmàtic considera que ha trobat la veritat, l'escèptic considera que no podem assolir cap coneixement amb absoluta certesa, ja que l’únic que podem captar són les aparences de les coses i mai les coses en si mateixes.

Els escèptics recorren a tres arguments:

1. Segons Pirró, els sentits capten la realitat i generen un coneixement relatiu que està determinat per les nostres percepcions.

2. Hi ha una gran diversitat d'opinions humanes i els filòsofs, molt sovint, sostenen punts de vista contradictoris, sense arribar mai a una conclusió definitiva. Tota doctrina filosòfica pot ser defensada per qualsevol pensador, i ningú estarà, segons l'a teoria escèptica, en disposició de defensar la seva completa validesa o invalidesa.

3. El coneixement que considerem "segur" i "irrefutable" és, però, relatiu. Això s'entén perquè tota veritat exposada i afirmada està immersa en una època i cultura concretes, que comporta una postura subjectiva davant el món i la realitat, plena de tòpics i prejudicis, siguin conscients o no.

L'escepticisme vindria a ser, doncs, la postura de qui considera que la veritat és inaccessible. Si allò que és veritat per a uns no ho és per a d'altres, no podem afirmar res amb certesa absoluta. Si tot es redueix a la mera opinió, si no es pot assolir un coneixement objectiu i vàlid universalment, la persona assenyada es lliura al silenci (aphàsia) i a la suspensió de tot judici (epoché).

Posteriorment, l’escepticisme adoptarà una forma més moderada que estableix l’existència de la limitació cognoscitiva de l’home per conèixer. Podem obtindre algunes certeses amb caràcter de probabilitat a partir de l’adopció d’una actitud crítica i uns criteris que ens poden mostrar si una idea és verdadera o falsa. El seu màxim representant és D. Hume.

Per acabar, un vídeo, aquesta vegada de deu minuts, on E. Punset mostra les relacions que pot establir-se entre l’escepticisme i el coneixement científic. Ja sabeu, mantingueu una discussió crítica entre tots.