diumenge, 21 de febrer de 2010

Teoria ètica de Sòcrates

Ha esdevingut un tòpic afirmar que Sòcrates és el creador de l’Ètica i fins i tot la va constituir com a ciència (episteme). Però, També hem d’incloure als sofistes, per llur interès per les ciències humanes, com la política, el dret i l’ètica.

Aquesta revolució comporta, com ja hem estudiat l’inici de curs, un canvi de sentit de les preocupacions del discurs presocràtic, que girava en torn a la cosmologia i a la física (physis) per la dimensió humana i social. Un testimoni d’aquest fet es mostra en un passatge del Fedre de Plató. Sòcrates i el mateix Fedre estan fent una passejada agradable pels voltants d’Atenes . Anaven descalços per l’aigua que s’escolava pel riu Illissos. Sòcrates, sorprès, descobreix la bellesa del paisatge, i aleshores Fedre li recorda: “..sembles un foraster i no del país. És ben cert que no surts mai de la ciutat per anar a l’estranger, ni tan sols surts, crec jo, fora de les muralles”. Sócrates li respon: “...sóc amant del coneixement. Els camps i els arbres no volen ensenyar-me res, i sí els homes de la ciutat”.

A més, també afegeix una nova escala de valors morals (axiologia). Enfront d’una concepció aristocràtica dels valors morals que es fonamentava en elements com els lligams de la sang o de la situació social, defensa una tesi revolucionària, que es basa en valors intel.lectuals o morals. L’home és bo o és dolent no per reconeixements públics ni per èxits materials, sinó per criteris interns. És a dir, proclama l’existència de la pròpia consciència, tot emprant la metáfora del daimon personal: “...des de la meva infantesa, des que va començar, porto dins una cosa que és com una mena de veu” (Apologia 31 d).

La teoria ètica que defensa Sòcrates és l’intel.lectualisme moral: Qui pensa correctament (qui posseïx coneixement) actua correctamente, així, doncs, la ignorància és el mal. Com més raonable sigui l’home, serà virtuós i, també, més feliç. La virtut, doncs, s’identifica amb la raó i aquesta identificació porta a la paradoxa socràtica que ningú fa el mal volent, o que només l’ignorant obra malament: “ Jo, doncs, estic gairebé segur d'això, que cap dels savis pensa que algun home per la seva voluntat cometi accions vergonyoses o faci voluntàriament males obres; sinó que saben bé que tots els que fan coses vergonyoses i dolentes obren involuntàriament(Protàgores). Sòcrates considera que la causa del mal comportament dels homes és la seva desconeixença del bé; qui coneix el que esta bé mai no decidirà de fer el mal. Conèixer el bé implica a posar-lo en pràctica. De manera que l'error i la ignorància són la font de tota injustícia. Per això Sòcrates està convençut de que la seva tasca educativa es un bé per a tota la ciutat, ja que ajudar els altres a conèixer el bé, ajuda a la justícia de la ciutat. Després, Aristòtil afirmarà que el saber i la prudència no van necessariament junts, la prudència no és únicament saber, ha d'anar unida a la voluntad d'actuar justament.

Què hi penseu? Les males accions són producte del desconeixement o es pot saber el que està bé i actuar malament?