diumenge, 5 de juliol del 2009

Feminisme, democràcia i teoria social crítica

No sé si seré una veu que clama sola en el desert, però, he après al llarg del meu viatge que la solitud també és una bona companya de viatge. De totes maneres, aquest és l’article de juliol.

Les reivindicacions feministes obren una perspectiva diferent i innovadora de la teoria social crítica. Sheila Benhabib (1950, Istambul) és professora de Ciència política i Filosofia a la Universitat de Yale i es situa a l’àmbit de l’ètica discursiva de Habermas.
Proposa un model de democràcia deliberativa (del discurs) i defensa el constructivisme social. Rebutja el multiculturalisme fort i afirma que la justícia intercultural entre diversos grups humans s’ha de realitzar en nom de la justícia i la llibertat i no en la preservació de les cultures (la identitat).

Sheyla Benhabib distingeix entre un universalisme substitucionalista i un universalisme interactiu. El primer correspon a la gran part de les teories morals d’occident i es caracteritza per la homogeneització i el pensament únic, per l’igualitarisme i no la igualtat. Crítica, per tant, el model del liberalisme i matisa el del comunitarisme. Aquest concepte, el de l’universalisme substitucionalista, el fa servir per fer referència a les limitacions d’un pensament il.lustrat que exclou a les dones i que identifica les experiències d’un grup específic de subjectes, en general, homes blancs com a paradigmàtic dels humans. Com bona coneixedora de Habermas estableix que la modernitat s’ha de fonamentar a l’interior del propi discurs i no el de la tradicionalitat. Per tant, defensa el segon universalisme: l’interactiu, que reconeix la pluralitat d’éssers humans, diferenciant entre les persones sense inhabilitar la validesa moral de totes aquestes pluralitats i diferències.

Podem veure un exemple que proposa la mateixa Sheila Benhabin i clarificar conceptes. És un cas a França, on s’accepta com a principi de la seva identitat la laicitat, unes adolescents musulmanes posen en qüestió aquest principi quan decideixer fer servir el vel,. Aquestes dones van fer visible la composició reial del cos polític francès: homes blancs de classe alta. Elles demanden també estar a l’esfera pública, però no se les va escoltar. El Consell de l’Estat i l’Assamblea Nacional van interpretar el vel com una qüestió d’ostentació religiosa, estigmatitzant i estereotipant a les joves com a persones oprimides que viuen al passat. A més, al impedir-lis interpretar les seves accions, van tornar al sistema tradicional patriarcal i, és possiblement del que volien sortir. En realitat aquests fets van desencadenar un llarg debat públic, que van mostrar, en primer lloc, la debilitat d’un dels principis de la identitat francesa i, en segon lloc, com aquestes dones van aprendre a constituir-se com a subjectes públics i aparèixer a l’escena pública, així com intentar fer possible el tractament de diferents creences a les seves.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada