diumenge, 20 de desembre de 2009

L'home encara no és humà

Us escric el darrer article de l’any i també l’últim del tema sobre l’ésser humà. Esper molts, molts de comentaris i aprofit per desitjar-vos unes boníssimes festes.

Eudald Carbonell i Roure (1953) reconegut per les seves investigacions al jaciment d'Atapuerca, actualment és l’investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili i el director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). Ha publicat, entre d’altres títols, Planeta humà (2000); Encara no som humans (2002); El naixement d'una nova consciència (2007) i La consciència que crema (2008). Al llarg d’aquesta quatrilogia analitza des de la seva experiència com a arqueòleg un nou concepte de l’evolució humana basat en la tecnologia, en comptes de la climatologia o la biologia, tal com fan les explicacions tradicionals. Segons Carbonell, la fabricació d’eines és la propietat que distingeix al gènere Homo de la resta d’éssers vius. La selecció tècnica s’ha anat imposant com a mecanisme d’evolució del comportament humà des de fa uns 2 milions d’anys.

Carbonell defensa la tesi de que la humanització encara no s’ha assolit. Afirma que "encara no som humans". Per què? Perquè encara que el que defineix la humanitat sigui la tecnologia, per a ser veritables éssers humans, a més de disposar de tecnologia, cal compartir-la. I en aquest punt està el problema. Segons Carbonell "utilitzem la tecnologia per satisfer instints bàsics heretats dels primats no humans", amb fins egoïstes i per mantenir jerarquies. Ens comportem com a primats quan actuem en les nostres relacions socials, i també de manera no molt diferent de la resta de gèneres del nostre ordre pel que fa a les nostres construccions. Només quan aconseguim superar aquests instints i els avanços tecnològics beneficiïn la societat sencera (socialització). Avancem, doncs, gràcies a la socialització de les descobertes com la construcció d’eines i el fonc, el que ell anomena re-socialització constant.

Per això, cal avançar en la socialització del coneixement, aconseguir que els seus beneficis i els de la tècnica siguin patrimoni de tota la població seguint uns mecanismes innovadors, adequats als nous temps. Per obtenir aquest objectiu, cal fer pedagogia científica i social sobre què significa la integració de la diversitat a tots els nivells i també cal arribar a una consciència crítica d’espècie (la integració de tots els éssers humans en una sola espècie amb consciència planetària). Ara, per a arribar-hi cal que, aquest mateix segle, tota la humanitat sigui alfabetitzada. Si no se socialitza ràpidament el coneixement adquirit per la humanitat, si continuen augmentant les desigualtats socials i el consum de manera exponencial, la humanitat pot caure, diu, en un col·lapse, agreujat per factors com el canvi climàtic. De fet, Carbonell vaticina l'extinció de la meitat dels humans durant aquest mil·lenni, sobretot pels problemes ecològics.

En el seu darrer llibre, La consciència que crema, esposa que aquesta consciència crítica d’espècie ens permetrà arribar a una consciència operativa (la transformació del coneixement en pensament) i salvar-nos del col.lapse. Estableix un paral.lelisme entre l’era industrial que es va emportant per davant uns 150 milions de persones (un 10 % de la població) i la revolució científico-tècnica, actual que podria eliminar 1500 milions de persones. Aquest esdeveniment pot ser menor i pot portar-nos a un nou ordre si l’enfrontem bé: socialització, consciència crítica i consciència operativa. Així preconitza l’evolució de l’home actual cap l’home ex novo. Carbonell posa nom al que serà el «successor» de l'homo sapiens. Com expressa al seu llibre El naixement d’una nova consciència: l'homo exnovo, «l'homínid artificial del futur», que «serà una producció feta a la carta».«D'aquesta nova espècie, el més important serà la socialització del coneixement, que farà possible una vida millor per a tothom; en segon lloc, la solidaritat, com a valor amb vista a aconseguir una forta crítica d'espècie.»






dilluns, 23 de novembre de 2009

El gen egoista de R. Dawkins

Com hem vist aquest darrers dies, l’evolució biològica té la seva continuïtat en l’evolució cultural. El concepte mateix de cultura és en si mateix problemàtic. Existeixen moltes definicions de cultura, que se estableixen des de criteris molts diferents. En aquesta ocasió estudiarem el concepte de cultura que defensen autors que provenen del camp de la sociobiologia com R. Dawkins i Dennett. La concepció de l’ésser humà que podem extreure a partir d’aquesta teoria està fonamentada en la priorització de la dimensió biològica de l’home.

El filòsof nord-americà R. Dawkins es va donar a conèixer amb el seu llibre El gen egoista, publicat el 1976, que va popularitzar la visió de l'evolució des del punt de vista dels gens, i va introduir els termes mem i memètica. La seva teoria suposa una nova aportació a la teoria moderna de l’evolució. Els individus no sóm més que màquines creades pels gens per a la seva reproducció, per tant, la seua supervivència. “Som màquines de supervivència, vehicles autòmats programats a cegues a fi de preservar les egoistes molècules conegudes amb el nom de gens”. Per a Dawkins els humans, com els pèsols, només som esclaus dels gens. La teoria del gen egoista sovint es resumeix, quasi humorísticament, amb una frase de Richard Dawkins, que apareix en el seu llibre: “La gallina no és més que un invent de l'ou per poder produir ous”.

Resulta ser una teoria revolucionària perquè demostra que el factor fonamental de l’evolució no és el del bé de l’espècie, ni tan sols del grup, sinó de l’individu i concretament la de la supervivència dels seus gens, que fan servir els cossos com a receptacles que contenen els gens que perviuen durant moltes generacions. En aquest context, la moral -o, més estrictament, la nostra creença en la moral és simplement una adaptació introduïda per facilitar les finalitats reproductives.

Si per a la vida la unitat bàsica de transmissió de la informació és el gen, per a la consciència la unitat bàsica de transmissió de la informació ha de ser el mem Dawkins ha proposat el nom de “mems” (per semblança amb els “gens”) per tal de referir-se a les unitats mínimes de transmissió cultural, apreses per “contagi cultural”. “Mems” poden ser coses tan diverses com una cançó, una idea, una tècnica, etc. Els mems viuen i es reprodueixen per selecció cultural. I fins i poden haver mems cancerosos (o perillosos per a la continuïtat de la vida: la castedat en els religiosos, o les idees xenòfobes són també mems).

La religió segons Daniel C. Dennett, al seu llibre Breaking the Spell. Religion as a natural phenomenon estableix és un “mem”. La religió, doncs, és un comportament produït per una estructura memètica o imitativa i que se registra en la memòria dels individus. Tot això suposa que la religió es “repliqui” o “reprodueixi i pervisqui al llarg de moltes generacions. Dennett, no cerca una altra cosa que l’analisi darwinista de la religió des d’un punt de vista de la biologia evolutiva, però renuncia de forma explícita a un anàlisi racional filosòfic i científic que condueixi a una valoració del sentit de la religió.

Un “mem” suposa certa organització biològica, un aprenentatge per imitació o mímesi i un registre o memòria. Tenim, per tant, una herència de gens que constitueix la nostra biologia bàsica, però tenim també una herència de “mems” que constitueix la nostra cultura.

Comentaris: Què penseu sobre la teoria del gen egoísta?


diumenge, 8 de novembre de 2009

L'estructuralisme de Claude Levi-Strauss

Etimològicament, la paraula “antropologia” prové dels mots grecs “antropos” (que significa “ésser humà” ) i “logos” (ciència, o tractat); per tant és la ciència que té com a objecte l’estudi dels humans, en la seva realitat complexa. Malgrat el mot va ser usat per Aristòtil (s. IV a.C.), no apareix com a ciència estricta fins el segle XIX quan, vinculada a les necessitats del colonialisme, s’estructura com un saber, bàsicament descriptiu, que pretén investigar sobre les diferents cultures, especialment en la seva diferència respecte al model europeu, blanc i cristià.
Es divideix en tres branques o en tres grans dimensions de l’ésser humà:

· ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA, que estudia el lloc dels humans en el món, o el sentit últim de l'humà en tant que creador de valors i de socialització.

· ANTROPOLOGIA EVOLUTIVA (o “física”), que estudia el procés d’hominització.

· ANTROPOLOGIA MATERIAL (o “cultural”), que estudia els humans com a éssers que produeixen "cultura" o, en un sentit ampli, que es capaç de transformar el seu entorn.
A classe estem treballant sobre l’antropologia evolutiva, on estem estudiant el procés d’hominització i a continuació farem l’antropologia cultural, on analitzarem el concepte de “cultura”, per acabar amb l’antropologia filosòfica , on treballarem principalment en torn a la qüestió del sentit que pot atribuir-se a la vida humana.

Bé, dins de l’antropologia cultural, no podem passar de llarg sense aturar-nos a conèixer la teoria de Claude Levi-Strauss (1908-2009). Aquest autor que prové de la filosofia però que aplica el mètode estructuralista a l’antropologia cultural, no ha influït només a la ciència social del segle XX, sinó també l'estudi de la filosofia, la religió comparada o la literatura. Des des seus inicis, no deixa de sorprendre’ns, a la seva obra Tristos trópics (1955) com va revolucionar el camp de l’antropologia, desmontant la idea de que hi ha societats superiors a altres i, destruyent les pretensions científiques de racisme. En els seus estudis i contactes amb les tribus amèricanes demostra la complexitat i riquesa cultural de les civilitzacions inferiors.

Un dels esdeveniments intelectuals que marca la trajectòria de Levi-Strauss és la trobada amb la lingüística estructural a través de Roman Jakcobson i de Ferdinand Saussure. La lingüística estructural no es queda en el significat de les paraules, sinó que penetra en la seva estructura profunda i pretén ser capaç de reconèixer pautes comuns a totes les lengües, estudiant com la ment ordena els significants, que són les unitats mínimes del llenguatge. De la mateixa manera que el llenguatge consta d’unitats mínimes que s’ordenen segons una sèrie de regles per a produir un significat, la cultura, també consta d’unitats mínimes que es combinen segons determinades regles. Descomposar la cultura en les seves unitats bàsiques i comprendre les regles que les combinen és entendre el significat de la cultura i és en el que consisteix el mètode estructural. L’estructuralisme defensa que les diferents cultures dels èssers humnans, les seves conductes, esquemes lingüístcs i mites revelen l’existència de patrons comuns. És a dir, es poden estudiar les regles de matrimoni i els sistemes de parentesc com una espècie de llenguatge que assegura la comunicació entre els individus i els grups La universal prohibició de l’incest està destinada a impedir que els clans familiars es tanquin sobre si mateixos i estableix vincles de comunicació i cooperació. És realment la categoría de prohibició la base de les relacions socials.

Segons Claude Levi-Strauss les regles que guien la combinació de les unitats de la cultura no són producte de la invenció humana, sinó que segueixen pautes que es troben en el cervell humà. Expressat en termes actuals, les pautes de la cultura serien genètiques. Així, en el pas de l’ésser natural a ésser cultural (a través de l’adquisició del llenguatge, la preparació d’aliments, la formació de relacions econòmiques i unitats politiques, etc.) l’ésser humà segueix unes lleis ja determinades per la seva estructura biològica. Com a conseqüència, l’ésser humà no seria l’especie privilegiada que hem cregut ser, sinó una espècie més en el món.

Els comentaris es faran a partir de les vostres impressions al voltant de la teoria de Levi-Strauss: cultura, estructura i ésser humà.












.



dijous, 15 d’octubre de 2009

La filosofia com a forma de viure

Hem vist aquests darrers dies a classe que a la filosofia hi ha que distinguir una vessant pràctica (ètica i política) i una teòrica (veritat i realitat). Actualment, s'ha dit que la filosofia, a més de ser una forma de pensar i de ser un pensament, que cerca un coneixement radical de la realitat, també és una forma de viure i d'actuar.

Des dels temps de la filosofia antiga i, concretament, des dels temps dels filòsofs presocràtics, però més en els temps de Sòcrates es defensava, que la filosofia era un mode de vida. Pierre Hadot acaba de publicar en castellà l’edició de La filosofia como forma de vida. Aquest autor defensa que la filosofia es un saber que té com a objectiu pensar sobre el seu propi viure i, a partir de la reflexió sobre la pròpia experiència de vida, plantejar-se, a continuació, com viure d’una forma distinta, plena, humana, és a dir, filosòfica. La filosofia no és, doncs per a Hadot un saber especulatiu, que té com a objectiu elaborar una teoria, o estudiar-la o conéixer-la, sinó una reflexió permanent sobre la vida de cada ésser humà (una proposta semblant a la de Kierkegaard i Unamuno). La filosofia té com objecte la vida quotidiana de cadascú i és el medi que permet que cada ésser humà la pugui viure de forma sàvia i feliç.

Hadot ens ha mostrat que la filosofia consisteix segons els grecs en un mode de viure abans que una teoria del coneixement o un sistema. Així, per a un grec l’opció d’un mode de viure no es situa al final del procés de l’activitat filosófica, sinó al contrari, el discurs filosòfic s’origina en una elecció de vida i una opció existencial i no a la inversa. Sòcrates que no havia escrit res es un clar exemple perquè és a partir de la vida i de la mort de Sòcrates quan es construeix una teoria filosófica i no a l’inrevés. Per la seva manera d’interrogar als ciutadans, que posa en qüestió el tipus de vida i els seus valors però també la seva forma de viure com a ciutadà exemplar, rebutjant el luxe i sense por a patir el sofriment ni la mort es com com vincular-se el naixement de la filosofia.

En veritat el que es discuteix és una concepció de la filosofia com teoria de coneixement o sistema i com a manera de viure. Els comentaris han de girar sobre aquestes qüestions:

-És la filosofia una teoria que es centra en una teoria del coneixement i de la realitat o és una forma de vida? Es poden unir les dues vessants?

-La filosofia ens allunya, doncs, de la vida (filosofia teòrica) o la vida ens apropa a la filosofia (filosofia pràctica)?




diumenge, 27 de setembre de 2009

Teories actuals sobre el mite

Hem vist a classe el tema del mite des d'una perpectiva que m'agradaria ampliar. Molt sovint s'ha expressat l'opinió, a partir d'una mentalitat marcada per l'evolucionisme, que el mite era quelcom que pertanyia al passat, a la “minoria d'edat” de la humanitat. És a dir, que l'etapa premítica, pre-racional precediria en el camí històrico-biològico-cultural de l'ésser humà vers la culminació de la seva etapa històrica, l'etapa racional, lògica; una culminació que, d'altra banda, hom ha equiparat amb la racionalitat occidental. Malgrat aquestes afirmacions, alguns autors com Bolle o Mircea Elliade (1907-1986), defensen la tesi de que el mite i la fabricació del mite no han desaparegut del món actual.

Els nostres dies, la comprensió del mite com alguna cosa típica (i quasi exclusiva) de la primera fase de la història de la humanitat, que s'oposaria completament al logos, és considerada com completament antiquada i, fins i tot, mancada de realisme. Actualment, es tendeix a considerar el mite com una forma d'expressivitat humana que no és coincident ni oposada a la que ens proporciona la versió de la racionalitat instrumental. Tornant a Mircea Elliade, en els mites es manifesten els trets específics de l’humà. Sosté, a més, que segueixen existint molts components mítics tant en la literatura com a la mateixa tradició filosòfica.

Un dels autors filosòfics que fa servir el mite com expressió és el mateix Plató. Un dels seus mites més coneguts, el mite de la caverna, correspon a una al.legoria (una metàfora continuada en la que s'expressen idees mitjançant imatges) que exposa la seva antropologia, ontologia i epistemologia. Aquest mite apareix en el llibre VII de la República. Hi ha que entendre que aquest fet, de fer servir el mite com un recurs per transmetre la filosofia de l'autor, és diferent als mites que hem vist a classe com Prometeu i Pandora, que cercaven una explicació sobre l'origen de la humanitat. Hans Blumemberg (1920-1996) defensa que la filosofia de Plató és la responsable de la destrucció de la polisemia del mite, perquè expressa de forma unívoca la seva Teoria de les Idees, la qual cosa, ha comportat l'afirmació imperialista de la raó en la cultura occidental. De fet considera que Plató és l'únic responsable del “pas del mite al logos”. La llibertat que conferia la polisèmica mítica fou reduïda al no-res per mitjà de l'ús creixent, d'una banda de l'al.legoria dogmatizada i, de l'altra, de l'abstracció conceptual. Blumemberg explica que malgrat els nombrosos intents de destruir els mites, mai no arribarà a desaparèixer del tot de la història de la humanitat i de la consciència humana. El mite ha estat la primera resposta a l'angoixa que mai han deixar d'experimentar els humans davant del desconegut i que no ha desaparegut, malgrat els discursos racionals unívocs de la religió, la ciència i la mateixa filosofia. Blumemberg proprosa la rehabilitació del mite com a model crític i alternatiu que permet l'obertura creadora d'uns horitzons nous i actualitzats i que pot lluitar amb el imperialisme del pensament únic que s'ha expandit a Occident.

Per acabar, poder veure com en el vídeo del mite de la caverna s'explica en forma d'al.legoria la teoria filosòfica de Plató. Els comentaris poden versar sobre aquestes qüestions:
-És el mite una altra forma d'explicar la realitat que hem de tenir en compte o es pot considerar que ens proporciona informació falsa?
-Hem de considerar que la proposta de Blumemberg de rehabilitació del mite pot ser necessària i, provocar una obertura de nous horitzons que trenquin amb la tendència actual del pensament únic?




diumenge, 13 de setembre de 2009

Què és pensar?

Després de les vacances i poc abans de començar les classes a Sa Pobla, tenc que dir que enyoraré els meus alumnes d’Andratx. Esper que alguns d’ells segueixin el bloc i que escriguin comentaris.
El primer article de l’any ve inspirat a partir de les Jornades de Filosofia que ha organitzat l’AFIB i que han girat en torn a les filosofies del món contemporani. Un dels temes conductors va ser el de La tasca del pensar ( el paper de la filosofia avui).

El primer ponent Josep Maria Terricabras, catedràtic de Filosofia a la Universitat de Girona ens va convidar a reflexionar sobre aquesta qüestió: “És important pensar?”
Primer es va especificar què és això de pensar distingint-lo de la definició de pensar que els neuròlegs proposen com a activitat cerebral. Quan hi ha activitat cerebral no sempre podem considerar que pensem, és a dir, quan contemplem un cel estrellat es pot registrar una activitat cerebral tant pel plaer i goig que experimentem i tant quan reflexionem en torn de la nostra condició davant de la infinitud. Però, ja sabem que és, més aviat, el segon el que s’apropa més a la definició que cerquem.

Pensar, seguint a Terricabras, és fixar-se amb les paraules que es diuen i que es podrien dir. Pensar, és doncs, reflexió del llenguatge i adquirir domini sobre si mateix i sobre el món. Podriem dir que amb aquesta activitat pensant l’home és construeix com a subjecte (no com un simple jo) que es relaciona i que esdevé ciutadà. Con diria Foucault el que es tracta és de pensar d’una altra manera i de problematitzar el nostre propi pensament i ser capaços de poder canviar-lo. Per últim, l’intercanvi d’expressió de pensament és essencial en aquest pensar i, per tant, és alliberador i mai s’acaba.

L’altre ponent va ser Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Conemporània de la Universitat de Barcelona. El titol de la seva exposició va ser “La ocupació del filòsof”. Quins són els trets del filòsof?
Els dos primers són el llenguatge que utilitza i la permanent preocupació per problemes en torn a la tradició (Kant, Aristòtil...) o sobre el sentit d’ell mateix o el que li envolta. Aquests no són trets que esgotin l'especificitat de la filosofia perquè altres disciplines també ho fan, sinó que diria Cruz que aquesta especificitat ve donada perquè els filòsofs fan servir uns instruments universals (que tots tenim) que són la paraula i la raó per captar la densitat de lo real. Per què són els filòsofs els que fan servir aquests instruments? La primera resposta és l’actitud, aquesta predisposició a indagar, dubtar, interrogar-se sobre la realitat; la segona és la de les interpretacions mitjançant el llenguatge. El llenguatge impregna les vivències i experiències del subjecte i ens permet trobar dimensions que són rellevants; la tercera i última és l’atenció al que és nou, reconèixer la novetat que se’ns presenta a la nostra actualitat i és el que ens fa pensar.


Josep Maria Terricabras: http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/
AFIB: http://afib-filosofia.org/

diumenge, 19 de juliol de 2009

Globalització i coneixement

Avui, amb quasi 40 graus de temperatura, abans de marxar cap a Eivissa, he assistit a la primera sessió del curs d’estiu de la UIB sobre Globalitzacio, veus crítiques. Antoni Aguiló ens ha parlat sobre un dels efectes de la globalització que és el de la pèrdua de l’experiència epistemològica, del coneixement que es fonamenta principalment en el saber tècnic i científic. Aquest fet genera injustícia cognitiva i la Universitat és un centre que promou aquesta situació.

El coneixement genera unes relacions de poder que generen diferències desiguals que marginen als dèbils, com diria Foucault, provoquen un règim de veritat. Aquests discursos hegemònics, a través de la epistemologia del Nord, en la seva dimensió destructiva fonamenten una raó indolent. Existeix un autor crític que defensa aquesta postura: Boaventura Souza Santos (Coimbra, 1940), professor de la Facultat d’Economia de la Universitat de Coimbra i de Wisconsin-Madison. Souza anomena aquesta imposició de la veritat occidental sobre les altres, epistemologia de la ceguera, una monocultura del saber que es fonamenta en la ciència, que marca els criteris de veritat i fiabilitat epistèmics, provocant racisme i epistemicidi epistèmics. Proposa una epistemologia de la visió que faci visibles altres visions epistèmiques, a través de la epistemologia del Sur.

La Universitat com a transmissor de coneixements fa efectiva la injusticia cognitiva, perquè hi predomina la monocultura, l’exclusivisme científic i el racisme epistèmic. La Universitat hauria de promoure una ecologia de sabers i tenir en compte que sense haver justícia social no pot haver justícia cognitiva. No hi pot haver democràcia sense que existeixi democràcia de sabers. És impescindible crear un diàleg de sabers i eliminar la idea de que el coneixement científic és únic. Els sabers són diversos, són els de les dones, els homes, els dels pobles. de tot el món. Són els coneixements pràctics, fàctics i no són només tècnics i científics. Souza, en relació amb el que he dit, afirma el següent: “Creo que la experiencia del mundo es inagotable en su diversidad, y en las universidades sólo estudiamos una porción mínima. Somos tan selectivos acerca de lo que estudiamos que me asombra la cantidad de descartes que se hacen, la cantidad de experiencia que se rechaza. Por eso el subtítulo de uno de mis libros, A Crítica da Razão Indolente, que es un argumento en contra de este desperdicio de experiencia.”

Entrevista.

diumenge, 5 de juliol de 2009

Feminisme, democràcia i teoria social crítica

No sé si seré una veu que clama sola en el desert, però, he après al llarg del meu viatge que la solitud també és una bona companya de viatge. De totes maneres, aquest és l’article de juliol.

Les reivindicacions feministes obren una perspectiva diferent i innovadora de la teoria social crítica. Sheila Benhabib (1950, Istambul) és professora de Ciència política i Filosofia a la Universitat de Yale i es situa a l’àmbit de l’ètica discursiva de Habermas.
Proposa un model de democràcia deliberativa (del discurs) i defensa el constructivisme social. Rebutja el multiculturalisme fort i afirma que la justícia intercultural entre diversos grups humans s’ha de realitzar en nom de la justícia i la llibertat i no en la preservació de les cultures (la identitat).

Sheyla Benhabib distingeix entre un universalisme substitucionalista i un universalisme interactiu. El primer correspon a la gran part de les teories morals d’occident i es caracteritza per la homogeneització i el pensament únic, per l’igualitarisme i no la igualtat. Crítica, per tant, el model del liberalisme i matisa el del comunitarisme. Aquest concepte, el de l’universalisme substitucionalista, el fa servir per fer referència a les limitacions d’un pensament il.lustrat que exclou a les dones i que identifica les experiències d’un grup específic de subjectes, en general, homes blancs com a paradigmàtic dels humans. Com bona coneixedora de Habermas estableix que la modernitat s’ha de fonamentar a l’interior del propi discurs i no el de la tradicionalitat. Per tant, defensa el segon universalisme: l’interactiu, que reconeix la pluralitat d’éssers humans, diferenciant entre les persones sense inhabilitar la validesa moral de totes aquestes pluralitats i diferències.

Podem veure un exemple que proposa la mateixa Sheila Benhabin i clarificar conceptes. És un cas a França, on s’accepta com a principi de la seva identitat la laicitat, unes adolescents musulmanes posen en qüestió aquest principi quan decideixer fer servir el vel,. Aquestes dones van fer visible la composició reial del cos polític francès: homes blancs de classe alta. Elles demanden també estar a l’esfera pública, però no se les va escoltar. El Consell de l’Estat i l’Assamblea Nacional van interpretar el vel com una qüestió d’ostentació religiosa, estigmatitzant i estereotipant a les joves com a persones oprimides que viuen al passat. A més, al impedir-lis interpretar les seves accions, van tornar al sistema tradicional patriarcal i, és possiblement del que volien sortir. En realitat aquests fets van desencadenar un llarg debat públic, que van mostrar, en primer lloc, la debilitat d’un dels principis de la identitat francesa i, en segon lloc, com aquestes dones van aprendre a constituir-se com a subjectes públics i aparèixer a l’escena pública, així com intentar fer possible el tractament de diferents creences a les seves.





diumenge, 7 de juny de 2009

Projecte Gran Simi

"Projecte Gran Simi" és el nom d'una ONG que fundà Peter Singer a l’any 1993 i té seu a Alacant. Aquesta organització treballa per aconseguir l'aplicació dels drets als animals no-humans que són propers a nosaltres psicològicament i genética, com són el ximpanzés, bonobos, oranguntans, etc. Singer argumenta que aquests animals tenen facultats mentals força desenvolupades, amb una vida social, emocional i cognitiva variada i, per tant, es mereixen la mateixa consideració que els humans.

Avui queden només uns 30.000 ximpanzés (5.000 en captivitat, la majoria en poder de laboratoris farmacèutics) i és urgent reivindicar per a tots els gran simis l’ideal de igualtat moral, de llibertat o de prohibició de la tortura que fins fa poc semblaven privatius de l’ésser humà.
Hi ha tres drets que, segons el projecte Gran Simi, han de ser garantits als grans primats:

a.- dret a la vida: la mort d’un gran simi no és justificable en cap cas, ni per raons d’experimentació mèdica.
b.- dret a la llibertat individual: és a dir desaparició dels camps de concentració per a grans simis (zoològics, laboratoris) i garanties per a la subsistència dels seus espais vitals naturals.
c.- prohibició de la tortura: el maltractament als animals no és justificable en cap cas, ni per una justificació suposadament artística (domesticació en circs), ni per raons d’experimentació mèdica.

El vídeo (realitzat pel Projecte Gran Simi) tracta sobre la destrucció de les selves d’Indonèsia, on la situació dels grans simis és desesperant. Les empreses de fusta dels països industrialitzats segueixen talant els boscos tropicals, destruint la biodiversitat i produint pobresa on hi havia riquesa natural. Una de les espècies úniques que viu a aquest hàbitat és l’orangutà. Segons els expertes, l’hàbitat de l’orangutà ha desaparegut en un 90% i el ritme de desaparició d’aquesta espècie és d’uns 5.000 orangutans a l’any a conseqüència de l’impacte dels monocultius, especialment d’oli de palma, que es fa servir com a substitut del petroli) i la caça furtiva.

Podeu escriure comentaris sobre els drets dels grans primats que proposa el Projecte de Gran Simi, creieu que són suficients o hi ha algun què penseu no és tan important? També podeu opinar sobre el tema del vídeo i les plantacions d'oli de palma que destrueixen els hàbitats dels orangutans.


dissabte, 16 de maig de 2009

JUSTÍCIA GLOBAL. TH. POGGE

Hem començat el tema de la justícia i els seus tipus. Des d’Aristòtil està clar que la noció de justícia distributiva i conmutativa hauria de regir les relacions i la distribució dels bens a la societat. Entre els reptes de la justícia distributiva per combatre la pobresa, tenim el de proporcionar de forma universal (a totthom) la igualtat d’accés a la medicació. Les raons principals són, en primer lloc, la manca d’investigació a les malalties dels pobres i, en segon lloc, el sistema de patents a les indústries farmacèutiques. Aquestes raons fan evident que la salut pública està determinada per unes lleis de mercat que primen els interessos econòmics als dels drets humans. S’han de cercar noves propostes que estimulin el desenvolupament i la distribució de fàrmacs pel major nombre possible de gent. Una resposta coherent al problema esmentat és la que defensa Thomas Pogge (1953), actualmet professor de Filosofia i Relacions Internacionals a la Universitat de Yale i considerat com el filòsof polític i filòsof del dret més important del segle XX. El seu llibre Pobresa mundial i drets humans és considerat arreu com un dels llibres més importants que s’han escrit mai sobre justícia global. Pogge defensa que l’actual injusticia al món és conseqüència d’un inoperant ordre polític i econòmic. Els rics tenen l’obligació d’eradicar la pobresa introduint reformes institucional globals.

En aquest sentit, actualment està promovent, conjuntament amb l’economista Aidan Hollis un Fons per a l’Impacte en la Salut (Health Impact Fund, HIF). La idea és crear un fons que reculli aportacions dels diferents governs del món per tal de fomentar que les indústries farmacèutiques investiguin i elaborin medicaments i tractaments que puguin ajudar la gent que realment ho necessita (actualment, gran part de la inversió en investigació farmacèutica es destina a malalties no urgents del Primer Món). Les empreses rebrien diners d’aquest fons en relació directa amb l’impacte sobre la salut global, és a dir, sobre la salut millorada de les persones a qui arribessin amb els seus medicaments —que es vendrien a preu de cost.. Pel fet de registrar-se l’empresa es comprometria a vendre el producte a tot arreu del món a un preu ques’acostaria al cost mitjà de producció i distribució. A canvi d’això, l’empresa rebria del HIF un conjunt de pagaments basats en l’avaluació que tingués el seu medicament sobre la salut global. En altres paraules, el HIF consisteix en un sistema opcional de pagar les medecines d’acord amb el principi de pagar-per-efectes.”

El HIF es troba en una fase inicial. Tanmateix, s’ha començat a presentar i a defensar la idea arreu del món (Oslo, Washington, etcètera). Estimen que caldrien uns 6 mil milions de dòlars anualment per tal d’abastir el fons i fer-lo atractiu als ulls de les empreses farmacèutiques i suggereixen que els països rics hi podrien contribuir amb un 0.03% del seu PIB.

Ja sé que el vídeo està en anglès, però es pot entendre. Comenteu què és el que penseu sobre la proposta de Pogge.

dissabte, 18 d’abril de 2009

Els cínics i la democràcia



Desprès de les vacances continuem amb els cínics. Aquesta vegada els relacionarem amb l’actitud que tenien cap a la democràcia i que va encetar el debat sobre la seva fonamentació i els seus límits. M’he basat en els apunts del professor Alcoberro.
Per a Plató, Diògenes era un Sòcrates embogit. Els cínics no es poden comprendre sense valorar la reacció de desànim que es va produir després de la mort de Sòcrates. Si la ciutat havia assassinat el més just dels homes, tal com deia Plató a la Carta VII, aleshores resultava evident que no hi havia res a esperar de la democràcia. Perquè tota democràcia consisteix en un govern de les opinions i les opinions són sempre subjectives, interessades, mentre que la veritat és objectiva. La democràcia porta la taca d’haver matat Sòcrates i ho fet no d’una manera accidental, sinó perquè constitueix un règim d’opinió pública, que menysprea la saviesa i que posa els interessos subjectius per sobre de la veritat. La democràcia és, a més, un règim d’igualació social i, en conseqüència resulta incapaç copsar el savi, que és un individu diferent, estrafolari en una societat gris. En la democràcia es produeix el miratge de fer creure que la gent ignorant pot ser sàvia simplement perquè voten. A més la democràcia sempre i inevitablement serà corrupta, diuen els deixebles i continuadors de Sòcrates perquè com a règim d’opinió la gent pot canviar d’opinió –i no per raons morals, sinó per interessos o per un salari. En definitiva, la veritat no es tria democràticament sinó que s’imposa per ella mateixa.
El debat sobre la fonamentació i els límits de la democràcia no resulta nou a Atenes, sinó que provenia del temps de Pèricles i s’havia accentuat en el ressò de la derrota atenesa a la Guerra del Peloponès. La mort de Sòcrates, amb bons amics personals al partit oligàrquic no feu altra cosa que accentuar el debat
La crisi intel·lectual que s’enceta amb la mort de Sòcrates té dues resolucions:
1.- Plató proposa un règim totalitari. Cal la unió del saber i el poder en un personatge superior que s’anomenarà "filòsof-rei".
2.- Els cínics, en canvi, consideren que "no hi ha res a fer" i que la feblesa forma part de la condició humana. A diferència de Sòcrates els cínics no pensen que pagui la pena aprofundir en l’ànima humana a la recerca del bé perquè, en primer lloc, les ànimes humanes són totes iguals (miserables, òbviament!) i en segon lloc, el bé si existeix, no està fet per a les petites ànimes dels homes miserables. L’únic que podem fer per millorar els humans és dedicar-se a la ironia i al "terrorisme intel·lectual" –si cal a través de la burla sagnant.
Les preguntes que podeu comentar és la següent: Esteu d’acord amb la crítica que fan els cínics sobre la democracia com a règim de opinió pública, que menysprea la saviesa, com a règim d’igualació social o com a font inevitable de corrupció? I creieu que la seva actitud d'ironia i de burla sagnant pot millorar als homes?

diumenge, 5 d’abril de 2009

treballs finals Ètica

Us he preparat la bibliografia per fer els treballs finals d'Ètica. Sí, ja ho sé, hi ha molt de material, però no és obligari llegir-ho tot. És perquè així podeu escollir i tenir prou marge per desenvolupar els temes segons els vostres propis interessos.

Avortament:


http://ca.wikipedia.org/wiki/Avortament
http://es.wikipedia.org/wiki/Aborto_(Derecho)
http://es.wikipedia.org/wiki/Pro-elecci%C3%B3n
http://es.wikipedia.org/wiki/Pro-vida
http://www.xtec.es/~asarsane/bioetica.htm
http://www.xtec.net/~lvallmaj/palau/bioetic3.htm
http://www.xtec.net/~lvallmaj/palau/codi1995.htm
http://www.infofilosofia.info/
http://www.monografias.com/trabajos/abortofilo/abortofilo.shtml
http://www.geocities.com/sapiencia.geo/aborto.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Roe_contra_Wade


Eutanasia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Eutanasia
http://www.xtec.es/~asarsane/eutanasia3.htm
http://www.xtec.net/~asarsane/eutanasia1.htm
http://www.xtec.net/~asarsane/eutanasia2.htm
http://www.infofilosofia.info/modules.php?name=News&file=article&sid=317
http://www.infofilosofia.info/modules.php?name=News&file=article&sid=129
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/index.htm
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/El%20Pa%EDs20090211.pdf
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/AVUI090218.pdf
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/Hjones.htm
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/www-elpais-com_articulo_socie...4elpepusoc_4_Tes_jlix41bo.pdf
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/20070725elpepi_36.pdf

Drets animals:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Drets_animals
http://www.utilitarian.net/es/singer/de/1990----.htm
http://usuarios.lycos.es/jhbadbad/anarquia/peter_singer_LA.htm
http://www.fundaciofauna.org/drets%20animals.htm
http://www.animalfreedom.org/espagnol/opinion/derechosanimales.html
http://www.alcoberro.info/planes/singer3.htm
http://www.alcoberro.info/planes/singer2.htm
http://www.alcoberro.info/planes/antrop8.htm
http://www.proyectogransimio.org/index.php
http://www.bioeticanet.info/animales/derechosanimales.htm
http://www.bioeticanet.info/animales/mosterin.htm
http://www.bioeticanet.info/animales/WolfEtAnim.pdf

Racisme:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Racisme
http://www.sosracisme.org/
http://portal.prouracisme.org/
http://www.xtec.es/~asarsane/text19.htm
http://www.xtec.net/~asarsane/can17.html
http://www.alcoberro.info/pdf/antrop13.pdf
http://es.wikipedia.org/wiki/Xenofobia
http://www.stopdiscriminacion.org/xenofobia/
http://buscantraons.blogspot.com/2009/02/xenofobia-i-crisi.html
http://pdf.rincondelvago.com/xenofobia-y-racismo.html

diumenge, 29 de març de 2009

Avortament

El filòsof Jesús Mosterín ha escrit un article sobre l'avortament. (EL PAÍS - Opinión - 24-03-2009). Dels arguments més importants que fa servir a favor de una nova llei podem trobar que seguint a Aristòtil expressa el següent:

"La campaña episcopal se basa en el burdo sofisma de confundir un embrión (o incluso una célula madre) con un hombre. Una bellota no es un roble. Los cerdos de Jabugo se alimentan de bellotas, no de robles. Y un cajón de bellotas no constituye un robledo. Un roble es un árbol, mientras que una bellota no es un árbol, sino sólo una semilla. Por eso la prohibición de talar los robles no implica la prohibición de recoger sus frutos. Entre el zigoto originario, la bellota y el roble hay una continuidad genealógica celular: la bellota y el roble se han formado mediante sucesivas divisiones celulares (por mitosis) a partir del mismo zigoto. El zigoto, la bellota y el roble constituyen distintas etapas de un mismo organismo. Es lo que Aristóteles expresaba diciendo que la bellota no es un roble de verdad, un roble en acto, sino sólo un roble en potencia, algo que, sin ser un roble, podría llegar a serlo. Una oruga no es una mariposa. Una oruga se arrastra por el suelo, come hojas, carece de alas, no se parece nada a una mariposa ni tiene las propiedades típicas de las mariposas. Incluso hay a quien le encantan las mariposas, pero le dan asco las orugas. Sin embargo, una oruga es una mariposa en potencia.

Cuando el espermatozoide de un hombre fecunda el óvulo maduro de una mujer y los núcleos haploides de ambos gametos se funden para formar un nuevo núcleo diploide, se forma un zigoto que (en circunstancias favorables) puede convertirse en el inicio de un linaje celular humano, de un organismo que pasa por sus diversas etapas de mórula, blástula, embrión, feto y, finalmente, hombre o mujer en acto. Aunque estadios de un desarrollo orgánico sucesivo, el zigoto no es una blástula, y el embrión no es un hombre. Un embrión es un conglomerado celular del tamaño y peso de un renacuajo o una bellota, que vive en un medio líquido y es incapaz por sí mismo de ingerir alimentos, respirar o excretar -no digamos ya de sentir o pensar-, por lo que sólo pervive como parásito interno de su madre, a través de cuyo sistema sanguíneo come, respira y excreta. Este parásito encierra la potencialidad de desarrollarse durante meses hasta llegar a convertirse en un hombre. Es un milagro maravilloso, y la mujer en cuyo seno se produzca puede sentirse realizada y satisfecha. Pero en definitiva es a ella a quien corresponde decidir si es el momento oportuno para realizar milagros en su vientre.

El niño es un anciano en potencia, pero un niño no tiene derecho a la jubilación. Un hombre vivo es un cadáver en potencia, pero no es lo mismo enterrar a un hombre vivo que a un cadáver. A los vegetarianos, a los que les está prohibido comer carne, se les permite comer huevos, porque los huevos no son gallinas, aunque tengan la potencialidad de llegar a serlas. Un embrión no es un hombre, y por tanto eliminar un embrión no es matar a un hombre. El aborto no es un homicidio. Y el uso de células madre en la investigación, tampoco".

diumenge, 22 de març de 2009

presentació Kant

Us he descarregat una presentació de I. Kant per repassar una mica tot el que hem vist fins ara.

Cantar per sentir-se lliure

Són set dones iranies que formen part d'un grup musical que s'anomena Mehrb. Elles només poden cantar davant d'altres dones a Iran dels homes a Iran. Ara estan a Espanya i segons les integrants del grup Mehrb, s'han sentit lliures de poder cantar en un escenari sense censures sexistes. La seva esperança és que ho poguin fer alguna vegada al seu pais.

dijous, 5 de març de 2009

cadena perpètua

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha rebut el pare de Marta del Castillo, la noia de 17 anys que va desaparèixer fa un mes a Sevilla. Antonio del Castillo ha demanat que reaparegui la condemna de la cadena perpètua encara que els casos es revisin al cap d'uns anys de presó.
El president del govern espanyol no s'ha mostrat partidari que els condemnats per determinats delictes acabin complint la pena de manera íntegra fins als 30 anys. Antonio del Castillo ha explicat que Zapatero creu que aquests 30 anys ja són com una cadena perpètua. El pare de Marta del Castillo ha reclamat que, si cal, es modifiqui la Constitució, tal com es vol fer per garantir la igualtat de sexes pel que fa a la descendència reial. Així, Antonio del Castillo ha argumentat que "els espanyols podem dormir igual si ens governa un rei o una reina, però no dormim igual si ens falta un fill a casa".
La polèmica alimentada pels mitjans de comunicació ha provocat un mal tractament del tema en programes del cor, que s’han encarregat de difondre la falsa creença de que els reclusos a Espanya no passen gaire temps dins de la presó. Malgrat aquesta convicció per part de l’opinió pública, el que és cert és que les lleis penals han estat endurides des dels principis dels noranta, tal com diu el professor de Dret Penal de la Universitat de Barcelona José Cid en El incremento de la población reclusa en España entre 1996 y 2006. La Constitució de 1978 obliga a que les penes estiguin orientades "hacia la reeducación y reinserción social", incompatible amb les cadenes perpètues.
Les estadístiques també contradiuen la creença popular de que les penes no són llargues. El nombre persones empresonades va augmentar un 43 % en els darrers 10 anys i, aquest increment no correspon a un augment d’ingresos sinó a que s’ha duplicat el temps medi que els interns permaneixen a la presó. De fet s’ha duplicat, a partir de l’any 2004 s’ha passat de 9 mesos a 16 mesos de temps. La llibertat condicional no és fácil d’aconseguir en aquests moments i, només una quarta de la població reclusa condemnada pot beneficiar-se d’aquesta.
Una altra qüestió del debat és el de caure de nou a legislar a cop de titular i convertir als pares de la tragèdia en portaveus de l’opinió pública. Legislar correspon als polítics i no no haurien de prestar-se a això.
Què en penseu de tot això? Creieu que el debat hauria d’estar més centrat en si les presons ajuden a reinsertar a les persones? Seria suficient implantar cadenes perpètues?

dilluns, 2 de març de 2009

Rosa Lee Parks

Hem estat parlant aquests dies sobre l'etnocentrisme i la segregació racial a EE.UUE que van patir els negres. Rosa Lee Parks és una de les persones que va iniciar i contribuir a la lluita pels Drets Civils. He trobat un llibret en dibuixos que podeu llegir i comentar.





diumenge, 1 de març de 2009

Descartes

Ja que hem acabat d'explicar Descartes i estaria bé fer una sintesi del més important de la seva filosofia, abans de començar amb I. Kant, us recomano aquesta presentació.

diumenge, 22 de febrer de 2009

personalitat

Continuem amb el concepte de persona. Persona, personalitat i individu són tres conceptes ben diferenciats si bé relacionats. L'ésser humà és persona i l'ésser humà té personalitat. Persona és un concepte filosòfic que remet al subjecte humà únic, irrepetible i que se sent el mateix al llarg de la seva existència.

El terme persona prové del terme grec 'prosopon', que fa referència a la màscara o careta que es col�locaven a escena els actors; la transposició llatina 'personare', també es referia a la careta que s'utilitzava per incrementar el volum de la veu. Així, el primer ús del terme persona fou en el món del teatre; després s'estendrà al món de la filosofia, del dret, etc.

Personalitat és un concepte d'ordre psicològic: cada persona té la seva pròpia personalitat, va fent-la dia a dia. És la fisonomia total, actual i canviant d'una persona concreta; un conjunt dinàmic que integra pluralitat de trets com els temperamentals, els de caràcter i altres.

Us proposo un joc. A partir d'aquest diccionari audiovisual que tracta sobre els grans artistes contemporanis, teniu que escollir-ne tres i a partir de la seva obra parlar-ne de la seva personalitat.

divendres, 20 de febrer de 2009

ser persona

Estem veient a classe el concepte de persona. Sabeu que és un concepte difícil de definir però ho intentem. Per començar podem afirmar què és un ésser humà, ara bé, què més podríem afegir? En connexió al vídeo anterior (la història de les coses) tenim aquest vídeo que no té desperdici. Esper, segueixo esperant els vostres comentaris.

dissabte, 14 de febrer de 2009

Aquest vídeo ha estat suggerit per na Júlia Rodríguez de (1r BA). L'he vist i he pensat que és interessant i es poden fer bons comentaris.





diumenge, 8 de febrer de 2009

aniversari de Darwin

L'autobiografia de Ch.Darwin (1877), va ser censurada per la seva esposa perquè havia estat escrita amb "massa llibertat". Exposava, per exemple, que el cristianisme li semblava una "doctrina detestable" Els paràgrafs han estat recuperats i afegits en una nova publicació per l'editorial Laetoli.
En Darwin va viure un terrible calvari perquè tant ell com la seva esposa eren fervorosos creients. Es va debatre, per tant, entre la seva fe (era teòleg) i la ciència que contradeia les seves creences. Va tenir sempre la sensació de cometre un pecat. De fet, li va costar uns 20 anys publicar la seva obra L'origen de les espècies, període de temps que va servir-le per canviar profundament i declarar-se crític davant del cristianisme. La publicació d'aquesta obra li va permetre alliberar-se i expulsar els demonis que tenia a dintre. Va recuperar la salut física i mental els darrers anys de la seva vida. Darwin és un bon exemple del que és una ment científica aturmentada per les seves creències religioses en una època força conservadora.

Un d'aquests fragments recuperats és el següent:

"La persona que no crea de manera segura y constante en la existencia de un Dios personal o en una existencia futura con castigos y recompensas puede tener como regla de vida, hasta donde a mí se me ocurre, la norma de seguir únicamente sus impulsos e instintos más fuertes o los que le parezcan los mejores. Así es como actúan los perros, pero lo hacen a ciegas. El ser humano, en cambio, mira al futuro y al pasado y compara sus diversos sentimientos, deseos y recuerdos. Luego, de acuerdo con el veredicto de las personas más sabias, halla su suprema satisfacción en seguir unos impulsos determinados, a saber, los instintos sociales. Si actúa por el bien de los demás, recibirá la aprobación de sus prójimos y conseguirá el amor de aquellos con quienes convive; este último beneficio es, sin duda, el placer supremo en esta Tierra. Poco a poco le resultará insoportable obedecer a sus pasiones sensuales y no a sus impulsos más elevados, que cuando se hacen habituales pueden calificarse casi de instintos. Su razón podrá decirle en algún momento que actúe en contra de la opinión de los demás, en cuyo caso no recibirá su aprobación; pero, aun así, tendrá la sólida satisfacción de saber que ha seguido su guía más íntima o conciencia. En cuanto a mí, creo que he actuado de forma correcta al marchar constantemente tras la ciencia y dedicarle mi vida. No siento el remordimiento de haber cometido ningún gran pecado, aunque he lamentado a menudo no haber hecho el bien más directamente a las demás criaturas".

dissabte, 7 de febrer de 2009

cas Eluane

Berlusconi s'ha rebel.lat contra els poders de la República Italiana, a la màxima autoritat de l'Estat, el president Giorgi Napolitano, quan ha llençat un decret llei d'urgència i un projecte de llei, per anul.lar la sentència del Tribunal Suprem que va autoritzar a suspendre l'alimentació i la hidratació d'Eluana Anglaro. Recordeu que aquest cas l'hem comentat a l'aula i que es tracta d'una dona que està en estat vegetatiu des de 1992.
Després de veure el vídeo, podeu fer comentaris.

diumenge, 1 de febrer de 2009

presentació


Aprendre a pensar és un nou espai de diàleg i de refoç de les classes de Filosofia i d'Ètica adreçat als alumes de 4r d'ESO i de Batxillerat. L'interès prioritari d'aquest blog és continuar aprenent fora de l'aula. Esper que el que comenci ara sigui un viatge compartit que ens permeti practicar la filosofia, que segons Epicur, és el que proporciona la salut a l'ànima, és a dir, a la felicitat.

"El que diu que encara no és temps de temps de filosofar o que el temps ja ha passat, s'assembla al qui diu que no és moment de la felicitat o que ja ha passat"

Epicur, Carta a Meneceu.